08/07/2016

No volem volar amb Vueling

3 min

Costa d’acceptar que ningú no vagi a presidi per la immensa tamborinada aèria de què és responsable la companyia Vueling. Sabem com solen acabar aquestes coses, però no ho podem deixar de percebre com una injustícia, sobretot si revisem casos de persones que passen dies o mesos a la presó sense haver originat tants de trastorns a tanta gent. Els perjudicis de què són víctimes els aspirants a viatjar amb Vueling els dies entorn del canvi de mes no són avaluables en xifres: Vueling també ha causat molta angoixa, ha frustrat il·lusions, ha fet perdre el contacte a moltíssimes persones, ha creat situacions insuportables d’estrès, ha perjudicat carreres professionals, hi ha hagut crisis d’ansietat, abatiment, desesperació... Molt de sofriment, molts de perjudicis per als quals Vueling no té reparació possible, perquè, en cas que s’avingui a indemnitzar civilitzadament els perjudicats, els diners no poden guarir ni una mínima part dels mals ocasionats.

Per què es permet que puguin cristal·litzar situacions de bandolerisme com la d’aquests dies? Les companyies aèries tenen uns marges d’incompliment del contracte amb els usuaris que en altres empreses de serveis serien castigats amb rigor exemplar. Els retardaments en els vols d’algunes companyies són, més que un mal endèmic, una prova de bona salut si no excedeixen la mitja hora. Quan passen de dues hores tampoc no constitueixen una incidència tan excepcional que obligui les companyies a donar explicacions i a mirar de trobar solucions. Contra l’ overbooking sembla que les autoritats en la matèria no estan disposades a intervenir amb l’energia requerida. El caos excepcional o les irregularitats quotidianes no ajuden a fer-se una idea d’eficàcia de les companyies aèries, i l’eficàcia i la seguretat són qualitats que, en la percepció de la gent, comparteixen molt d’espai.

Vueling/Iberia s’ha distingit sempre pel seu mutisme en situacions problemàtiques. Aquest és un mal que afecta, mentre no es demostri el contrari, totes les companyies aèries en cas d’incidències. Quan comença a manifestar-se el malestar general, la informació s’estronca i ningú no vol donar la cara. Així és com la irritació del passatge assoleix de vegades la categoria d’amotinament. Però no hi ha ningú contra el qual canalitzar-lo, i la frustració esdevé catastròfica.

Per què les companyies aèries obtenen llicències per operar sense poder garantir un servei digne és una de les preguntes que no obtenen resposta. La tardança amb què la Generalitat i el ministeri de Foment varen esbossar alguns gestos fa les institucions sospitoses d’una complicitat perversa i vergonyant. La conculcació flagrant dels drets de les persones afectades i fins l’alteració de l’ordre públic no mobilitzen amb eficàcia l’autoritat quan es tracta de companyies aèries.

Algú s’explica per què? Les persones afectades -que devem ser milions i milions a tot el món- no, no ens ho podem explicar, i la indefensió consegüent l’acabem vivint com una vexació consentida per les autoritats. Si la calamitat, en proporcions infinitament inferiors, hagués tingut lloc en una parada de taxis, la guàrdia urbana hi hauria intervingut immediatament per posar ordre i per restablir el servei. L’autoritat es mira de lluny i com temorenca, covarda, la insuportable impunitat de les companyies aèries -val a dir, és clar, que no totes en fan un ús constantment abusiu.

La vida en una illa situa aquesta qüestió en un lloc preeminent en la jerarquia de les necessitats específiques. No hi ha hagut cap govern de l’Estat que s’ho hagi pres seriosament -en realitat, res del que afecta la insularitat és entès i tractat adequadament pels governs de l’Estat, que d’altra banda, o de la mateixa banda, vampiritzen l’economia de les Balears i Pitiüses amb desimboltura piratesca-. Allò de què, per manca d’un mot més apropiat, en diríem espanyolitat, si s’ha de debilitar a les nostres illes segurament començarà per la presa de consciència de la injustícia que patim en el tractament de la nostra mobilitat. I, també, de l’encariment desproporcionat que afecta els productes que han d’arribar de fora, tant si es tracta de l’alfals per a les vaques com del ciment o de la benzina.

En tot cas, la mobilitat de les persones és cara i deficient. Just de pensar que contribuïm a pagar el metro de Madrid se’ns omple la pell de bòfegues. Però és que també els nostres impostos ajuden al manteniment de la xarxa ferroviària de l’Estat i al d’autopistes que no menen enlloc que no sigui al cementiri dels somnis imperials.

stats