Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

El plebiscit

Fins ja passat el migdia no va saber interpretar els moviments de la gent, la remor tensa que desprenien els grups que arribaven a la gran plaça d’aquella ciutat on mai no havia estat abans i on havia arribat no sabia com. Adesiara s’encenien rialles de nerviosa esperança, diluïdes després, igual que els núvols d’ira comprimida que s’enlairaven d’altres punts de la plaça, en un silenci que passava d’un estat sòlid, mineral, a una gasosa efervescència.

A l’horabaixa, d’un xiuxiueig d’aquí i de mitges paraules d’allà, va creure entendre que tota aquella gernació estava convocada per prendre alguna decisió que afectava el futur de tots plegats. Per més que es concentrés, la memòria no li enviava cap dada que l’ajudés a reconstruir el camí pel qual havia arribat allà. Hauria estat raonable abandonar la ciutat. Però les cames no obeïen el seu propòsit, traçaven alguns moviments erràtics que sempre el duien al mateix lloc, just devora del cadafal on algunes persones apressades ara col·locaven aparells de megafonia que una hora més tard aspergien veus metàl·liques, com punxades d’agulla als timpans.

No va ser capaç de destriar els missatges que pretenien difondre aquelles veus, però sí va entendre que la cerimònia posterior estava carregada de significat. La població s’anava agrupant a una banda i a l’altra de la plaça. Enmig, hi quedaven aquells que encara no havien decidit a quin grup volien integrar-se però que, a poc a poc, es decidien per un o altre costat. Fins que arribà un moment en què restà sol enmig de la plaça: li digueren que no es preocupés fins que no haguessin comptat cada un dels grups, però, resolta aquesta qüestió, el comminaren a fer part d’un d’ells. Però, va dir, jo no sé què decidiu, no sé...

L’interromperen, i d’un i de l’altre grup vengueren homes forçuts que l’amenaçaven si no s’ajuntava amb ells. Va dir: jo no he pres cap decisió mai sense consultar-ho al meu fill. Els forçuts perderen la paciència, uns l’agafaren pels braços i els altres per les cames, i a la força bruta volien estirar-lo cadascun cap als seus, ja que era necessari per fixar l’agulla de la balança. L’udol salvatge de la multitud no va permetre sentir el renou de canya seca potejada quan el seu cos s’esqueixà enmig d’un bassiot de sang.