Publicitat
Publicitat

CORRENTIA

De què riuen?

La pregunta va assolir ecos de tragèdia grega quan la va adreçar Pilar Manjón als diputats del PP fotografiats amb una riallota obscena durant una sessió de la Comissió d’Investigació de l’11-M: “De què reien, senyories?”. Des d’aleshores, la rialla que no manifesta una alegria neta surt una mica més cara. De tot quant va fer, de bo i de dubtós, Pilar Manjón, aquesta pregunta és una espècie de llegat que s’ha incorporat a la nostra cultura política.

Encara que sigui de sentit comú rebaixar el to, la pregunta ha tornat a brotar enmig de les calors d’aquest mes d’agost, sec, congestionat i una mica irreal. Us preguntàreu, com servidor, de què reien els comissionats del PP i de Ciudadanos asseguts a una taula, escenificant l’inici d’unes converses per encaminar-se al que emfàticament en diuen la governabilitat d’Espanya? Per la rialla que ofereixen, diríem que se’ls veu –tots– encoratjats, optimistes, o almenys simulant un optimisme per encomanar-lo als seus votants.

Riuen i no sabem de què, realment, perquè aquesta operació no sembla oferir cap garantia d’èxit: que ja és dir molt, perquè l’èxit s’entendria com la possibilitat que continuï governant Espanya el president del partit més corrupte de la democràcia i el que ha deixat a punt de firma la mort de l’estat del benestar. Si riuen perquè creuen en l’èxit d’aquestes converses, no és estrany que entre els comissionats hi hagi Fátima Báñez, la ministra que va agrair a la Virgen del Rocío la seva ajuda per sortir de la crisi (ja el 2012). La paraula d’aquesta mateixa ministra tendrà pes en la dramatúrgia política d’aquest estiu desolat: tant com la paraula del més dinàmic representant de la “nova política” –quin sarcasme, Déu meu! Finalment, tots haurem de riure per no plorar.
Fa riure, de tota manera, la imatge que ha llançat Rafael Hernando per divulgar la bona nova, dient que aquests contactes són el principi d’un gran amor, “com va dir Bogart”. La frase no parlava d’amor, sinó d’amistat, i tot plegat amb un solam d’amargura i de cinisme. Però no demanem subtilesa, no esperem “finezza” de qui va relacionar les subvencions amb l’interès per localitzar les restes dels vençuts i represaliats arran de la guerra civil.

En realitat, el problema no és Rajoy, la cosa ve de més enrere.