Per fer-se una petita idea del que han significat persones com Jaume Adrover, primer hauríem de transmetre la imatge d'aquella grisor compacta, de l'esterilitat radical, de l'hostilitat oficial vers la cultura que dominava encara els anys seixanta i setanta del segle passat. S'han fet massa beneitures audiovisuals sobre aquell temps, remirant-lo amb amable frivolitat, de manera que per a molts es tracta d'uns anys dominats per mandataris i sequaços sense mala intenció i de poca traça hilarant. No era així. Tots teníem alguns coneguts a la presó per desafecció al règim. D'altres, en estreta vigilància per la policia, la brigada politicosocial. De vegades, actuaven els provocadors en un acte cultural per justificar la intervenció policial. Ara mateix record un d'aquests episodis: en fou víctima principal Antoni Serra. L'acte feia part d'una d'aquelles aules –de poesia, de teatre, de novel·la– que organitzava Jaume Adrover a la manera de cursos escolars, quan Palma era un desert cultural de sordidesa implacable.
Eren anys sense universitat a l'illa, sense connexió amb els escassos i heroics moviments culturals que tenien lloc en una clandestinitat temerària o en la semiclandestinitat, a Barcelona i a Madrid. Palma era una ciutat moribunda, amb uns simulacres de cultura oficial de caràcter sainetesc. Aquella funesta atonia hauria estat el paradís somiat pel règim si no l'haguessin torpedinada ciutadans com Jaume Adrover. Fou d'aquestes persones que han contribuït a aixecar el país des d'una segona fila, en rebuig ininterromput de protagonisme. Aquestes persones foren extremament generoses: s'indisposaven amb el règim i destinaven temps i doblers a posar-nos en contacte amb els fets essencials de la cultura. En Jaume era el més entusiasta i el més eficient, home d'ampla mirada, de cabalosa bondat. Creà ponts a la cultura que pogueren transitar dues generacions. Li devem molt més del que li poguérem tornar.
Només el puc recordar amb un gran amor.
