S’ha de ser irremeiablement, esburbadament monàrquic per creure que el rei d’Espanya ens pot parlar des d’alguna autoritat que faci la seva opinió més valuosa que la de qualsevol persona que passa pel carrer en direcció als seus afers quotidians. El mateix monarca, si té clar d’on ve i cap a on creu que va, hauria d’adornar-se amb la virtut de la humilitat i resignar-se, conseqüentment, al paper de ciutadà privilegiat per unes contingències històriques que no li donen cera del Corpus –no està on és per mèrits propis. Si està disposat a mantenir-se al tron heretat de qui l’heretà de Franco, potser li convindria adoptar un to de visibilitat discreta i mirar de no ferir els sentiments de tants de ciutadans que viuen en un règim que no han escollit i que són ben lluny d’acceptar-ne la legitimitat –més enllà de la legalitat vigent.
El rei d’Espanya no sembla una persona oberta a totes les sensibilitats de la ciutadania: ho manifesta quan dóna per ben fonamentada i ben dirigida una recuperació econòmica que beneiria les polítiques salvatges del govern del PP. Ho pregona quan s’expressa en uns termes que contradiuen les voluntats democràtiques de la meitat dels catalans –sense tenir el coratge d’anomenar-los. I ho proclama quan, també sense mencionar-la directament, es posiciona contra la set de memòria històrica que la dreta espanyola vol ofegar i està ofegant.
El jove rei d’Espanya va optar, al seu missatge nadalenc, per un discurs aparentment 'light' però realment compromès amb la dreta històrica –també present. No li podem negar un grau notable de coherència des del moment en què se situa on la majoria de ciutadans ja el tenien ubicat. Hem de pensar que és plenament conscient que s’ha decantat cap a uns espais sotmesos a les turbulències partidistes; i que potser no navega per la història tan ben cuirassat com podria creure.
