Publicitat
Publicitat

El tresor grec

El poble grec ha estat atacat amb una brutalitat extrema i poc coneguda -i, a més, afronta el repte d’acollir un nombre de refugiats que en els últims dies s’ha disparat-. Però un dels seus grans tresors, invisible per a molts, encara no ha estat del tot desenterrat. La sobirania política de Grècia ha estat trepitjada; la crisi i les seves derivades són molt greus, i el futur es molt molt incert, però podem dir que Grècia posseeix i preserva la capacitat suficient per garantir una part important dels aliments que necessita la seva població. Analitzem aquesta afirmació a partir de les dades de percentatge d’autosuficiència alimentària a Grècia més recents de què es disposa segons el departament de ciència i tecnologia d’aliments de la Universitat d’Atenes.

Si comencem amb els cereals i les patates, el percentatge d’autoabastiment se situa en un tranquil·litzador 80%, amb el blat panificable en un extrem, solament un 32%, i l’arròs en l’altre, un 171%, és a dir, exporta arròs i importa blat per fer pa. ¿Depèn llavors de la seva capacitat financera per disposar del seu aliment fonamental? Doncs en realitat no. Va ser a partir de 1984 que la política agrària de la UE va afavorir amb subvencions la producció de blat dur (per a pasta), del qual actualment Grècia segueix sent exportadora. Per tant, no és complicat recuperar, agràriament parlant, un equilibri entre aquests cultius per disposar de blat tou i dur suficients.

A ningú se li escapa que Grècia tampoc té dificultats productives si parlem d’oli i vi, amb xifres que assenyalen produccions superiors al consum local. El mateix podem dir en el cas de la fruita (Grècia es una gran exportadora mundial de préssecs, per exemple); i si importa fruita és, com en altres llocs, per aquestes necessitats creades de tenir durant tot l’any pinyes i altres fruites tropicals a la nevera. Les xifres en la pesca són similars. Si sumem les captures i el que es produeix en piscifactories, la seva balança supera el 200% d’autosuficiència, és a dir, Grècia és un exportador net si parlem de peix.

Com passa aquí a Catalunya, el dèficit més important de l’actual agricultura grega el trobem en la producció de llegums, amb un percentatge d’autoabastiment de només el 39%. És importadora neta de mongetes, llenties i cigrons que, saludablement, segueixen estant presents en la dieta local.

D’entre les informacions que els últims mesos han abonat la perspectiva de grans dèficits alimentaris a Grècia, la més escoltada és la falta de carn i, novament, les xifres ens indiquen que no és una afirmació del tot correcta, ja que si bé en total produeix només un 56% de la carn que consumeix, hi ha grans variacions entre si el que vols és menjar un bistec de vedella, una costella de porc o un pit de pollastre. És en el cas de la carn de boví i porc que la seva producció és escassa, en canvi produeix el 85% de carn de pollastre que es consumeix i és exportadora d’ous. En qualsevol cas, ¿no pot produir Grècia tota la carn que requereix? Bé, encara que sabem que una opció a tenir en compte és reduir (per qüestions de salut i ecologia) el consum diari de carn, abans d’entrar a la UE i deixar-se reorganitzar per polítiques alienes, la capacitat productiva en boví i porcí era més del doble dels actuals percentatges.

Si analitzem el que passa amb la llet de vaca, ens trobem amb el mateix. En aquesta producció, Grècia solament cobreix un 60% de la seva demanda interna, però si no és més gran és pel sistema de quotes lleteres imposat per la UE, que l’obliga a importar llet d’altres països.

És a dir, precisament, són mesures de la política agrària comuna (PAC) europea les que limiten la possibilitat que qualsevol país pugui ser sobirà alimentàriament i provoquen el tancament i la desaparició de milions de petits productors que no poden viure de la seva feina. Per això és preocupant que entre les mesures que vol imposa la troica, n’hi hagi unes quantes que poden ofegar encara més aquest sector, com l’augment del IVA per a consums agropecuaris o la reducció de les ajudes per al gasoil agrícola.

Malgrat tot, a Grècia la població activa agrària supera actualment el 12%, molt per sobre del 4% de l’estat espanyol o l’1% de Catalunya. Encara que les dades analitzades en aquests cinc anys de crisi deuen haver variat, l’agricultura i aquest 12% són un tresor que pot generar molta esperança. Amb polítiques que desenvolupin i vertebrin el teixit rural, amb el suport decidit a la incorporació de gent jove al camp, afavorint els mètodes agroecològics de producció (sense dependències de fertilitzants, pesticides o petroli que arriben majoritàriament de importacions) i amb el suport de la mateixa consciència dels consumidors i consumidores grecs, la fotografia de la Fam, així en genèric i en majúscules, com alguns mitjans la dibuixen, confio que serà només un miratge pensat per fer por.

Interpretant Marina Garcés, la sobirania és el lloc des d’on, sense submissions, poder garantir el futur d’un poble, sabent com sabem, que som (i volem ser) interdependents amb molts altres pobles. I això passa per construir autonomia social i col·lectiva en molts àmbits, i per descomptat també en l’alimentari.