Misc 18/04/2014

L’Espanya confosa

i
Heribert Padrol
3 min
L’Espanya confosa

L’edició d’aquest diari de diumenge passat es feia ressò d’una informació segons la qual el govern espanyol no considera el president Mas un interlocutor adequat per “reconduir” el procés que es viu a Catalunya. “Rajoy descarta Mas com a interlocutor”, deia la portada. I en l’article es feia referència al convenciment del govern espanyol que el president Mas, “[...] per convicció o inèrcia, ha lligat el seu destí a la consulta i ha emprès un camí de difícil retorn”.

Aquesta informació, que coincideix plenament amb el que m’havia explicat feia pocs dies una persona ben informada del que passa a Madrid, em va recordar una conversa que vaig tenir fa uns mesos amb un experimentat polític basc. Aquest dirigent, encara en actiu, em va fer una reflexió interessant sobre determinades diferències que, al seu parer, es produeixen avui en dia entre la societat catalana, d’una banda, i la societat basca i la de Madrid, de l’altra. Va dir-me que a ell li havia costat molt adonar-se del que realment està passant a Catalunya els últims anys. De l’amplitud del moviment social que impulsa el procés, de la seva transversalitat i del fet que no es tracti d’una creació impulsada des del govern català.

El motiu de la dificultat d’entendre-ho era que les persones, i ell no n’era en principi una excepció, acostumen a construir les seves opinions partint de les realitats que els són conegudes. I, segons em deia, a la societat basca només es pot produir un moviment amb un suport de la ciutadania realment ampli si s’impulsa des de les institucions polítiques: “És inimaginable que a la societat basca es pugui generar un moviment que involucri una part molt àmplia de la societat sense una direcció política”. Per posar-hi xifres, i això ja és cosa meva, una reacció social no institucional podria arribar a implicar un 20% de la població. Però mai podria afectar la meitat de la població.

Em va dir que només es va convèncer de la transversalitat i la naturalitat del moviment català quan va veure, in situ, el que va passar a Catalunya el dia 11 de setembre de l’any passat.

Però ara ve el que em va semblar més interessant: “Tingues molt present que en aquest aspecte la societat castellana i la basca són molt semblants”. “És per aquest motiu que en determinades instàncies espanyoles es juga amb la idea que si ataquen i finalment aconsegueixen afeblir, o fins i tot fer sortir d’escena, el president Mas, el procés perdria molta força”. En la realitat castellana, per tant, el que passa a Catalunya només s’entendria si el moviment s’hagués impulsat des de la Generalitat.

No sóc expert en sociologia castellana o basca i, per tant, no sé ben bé si el que em va dir aquesta persona és veritat o no. Però, si fos veritat (cosa que crec), això ajudaria, juntament amb altres motivacions, a explicar aquesta obsessió a amortitzar o deixar de considerar com a interlocutor vàlid el president de la Generalitat.

Per mi és evident que l’aportació política i el lideratge del president Mas en aquest procés són fonamentals. Però no és menys evident que el procés és absolutament transversal i que no és fruit d’una estratègia política artificiosament concebuda.

Ha de ser difícil per a alguns admetre que dins l’estat espanyol una determinada societat (la catalana) funciona en aquest cas amb una dinàmica o una lògica diferent de la que sembla que és comuna a la resta de l’Estat. Però això és el que està passant a Catalunya. I és per aquest motiu que resultarà inevitable que els catalans acabin votant per decidir el seu futur.

Per veure que poc que canvien algunes coses és útil llegir el que deia el filòsof espanyol Ortega y Gasset a La España invertebrada (1922), tot criticant la simplista visió que la majoria de la societat espanyola tenia del nacionalisme català i basc: “Per a la major part de la gent, el nacionalisme català i basc és un moviment artificiós que, extret del no-res, sense causes ni motius profunds, comença de sobte fa uns quants anys. Uns quants homes, moguts per cobdícies econòmiques, per supèrbies personals, per enveges més o menys privades, van executant deliberadament aquesta feina d’esbocinament nacional, que sense ells i la seva capritxosa tasca no existiria. Els que tenen semblant idea d’aquests moviments secessionistes pensen amb lògica conseqüència que l’única manera de combatre’ls és ofegar-los per directa estrangulació: perseguint les seves idees, les seves organitzacions i els seus homes”.

Sembla que en determinades instàncies polítiques espanyoles no s’ha evolucionat gaire des de l’any 1922.

stats