Publicitat
Publicitat

Aquest no és un article contra els polítics

“La política és massa important per deixar-la en mans dels polítics”. No és un eslògan del 15-M ni del Maig del 68 francès, no ho ha dit ni l’Ada Colau ni el David Fernàndez ni l’anticasta Pablo Iglesias. No. La frase és més veterana, la va pronunciar ni més ni menys que el general Charles de Gaulle, esdevingut president de França i impulsor de la unitat europea. Una figura icònica, una mica com el nostre Francesc Macià, que abans de president havia sigut militar. La política necessita periòdicament una regeneració externa: les institucions, els partits, qualsevol organització que concentra poder tendeix a l’endogàmia, a l’autoreproducció, a l’escolàstica i l’esgotament. La crisi de la democràcia és com la crisi de l’educació: és permanent.

Quan la política queda exclusivament en mans dels polítics, corre el perill de caure en la trampa del poder pel poder, en la pèrdua de sentit i de realitat, en el regne de taifes. No parlem del càncer de la corrupció, sinó d’una cosa alhora més profunda, subtil i perillosa: el segrest de la política per la política. La política, entesa com l’organització del bé comú, l’hem de fer tots, ha de ser una tasca col·lectiva, no l’encàrrec a uns professionals. No es pot externalitzar, no es pot privatitzar. El sistema ha de ser mixt: calen professionals de l’administració -alts i no tan alts funcionaris- i alhora que els ciutadans hi participin activament. La participació política l’hem d’entendre com un servei social obligatori i permanent, que s’exerceix des de la feina, l’associacionisme, la cultura, l’empresa, a les xarxes, arreu. Una participació que, naturalment, exigeix transparència en l’exercici del poder polític.

Al Poblenou hi ha el col·lectiu Nyamnyam, creat fa tres anys, que concep l’acte de cuinar i menjar com un fet polític. Esclar: tot és política. Fan manifestos per revolucionar els menús infantils, fan que la gent s’adoni que rere la tria d’un tipus d’alimentació hi ha una opció de vida, una visió política. A casa fem àpats prou polititzats. No tant pel menjar com pel parlar. Es comenten les notícies, es discuteix, la família es baralla, no tots pensem igual... L’altre dia el meu fill de 14 anys em confessava que no sabia què vol dir ser de dretes o d’esquerres. Vaig parlar-li d’igualtat i de llibertat individual. Espontàniament em va dir que la solució és buscar el punt mitjà. Cuinar un plat amb una mica de llibertat i una mica d’igualtat. No sé si els de Nyamnyam tenen alguna proposta gustosa sobre això.

Ara vénen les eleccions que ens toquen més de prop. La política municipal és fàcil d’entendre perquè tracta coses concretes: per on fem passar un carrer, quin pressupost donem a l’escola, quants guàrdies urbans necessitem... Els ajuntaments, sobretot els petits, haurien de ser escoles de política, no llocs de disputa partidista. Espais per aprendre a fer prevaldre l’interès general. S’hi hauria d’obligar els regidors a treballar per consens, amb equips de govern mixtos. A cuinar el punt mitjà. La fragmentació que s’acosta potser ho farà obligatori.

La política necessita aire fresc permanent, ingredients nous. Necessita més ideologia -recuperar el debat de les idees- però menys sectarisme. Necessita recanvis sense menysprear les continuïtats -què se n’ha fet dels historiadors?-. Necessita més filòsofs i no tants economistes, més pedagogs i no tants advocats, més científics i menys periodistes. Més ètica i menys èpica. Sí: encara que ho sembli, aquest no és un article contra els polítics, sinó a favor de la política. Deixar que els polítics facin sols la feina és fer-los un trist favor. De Gaulle tenia raó. Els polítics passen, la política queda.

PUBLICITAT
PUBLICITAT