02/06/2017

Carles, el mag de les paraules

3 min
Carles Capdevila, en la presentació de clàssic juvenils que va publicar l'ARA, l'octubre del 2013

Hem perdut un immens periodista. Una bona persona. Perdo un amic, un company, un mestre. Ens quedem orfes d’un artista de la paraula. Tenia un do i una passió: allà on sigui, ni que sigui al núvol gasós de la nostra imaginació, el veig parlant, enraonant... i picant-nos l’ullet. Hauria pogut ser predicador, mestre, filòsof, actor, còmic. Era un comunicador nat. Com que podia i volia ser tantes coses, es va fer periodista. Per ser-ho tot, per fer-nos pensar i estimar, indignar i avergonyir, raonar i sentir, per fer-nos riure i fer-nos comprendre. Per fer-nos més humans, és a dir, més dignes del do de la paraula. Així ha conjugat la seva vida, el Carles, encadenant-nos i acaronant-nos amb els seus mots. Seduint-nos amb la paraula.

Hi ha persones a la vida que et marquen. Poques. Les que estimes. Els amics de debò: aquells que vas a buscar quan van mal dades. Alguns personatges públics amb els quals t’identifiques. I algunes ments privilegiades que t’impacten. Buf!: el Carles ha tingut per a mi una mica de tot això.

He gaudit de prop, sobretot aquests anys de l’ARA, la seva intel·ligència lúcida, sempre un pas per davant dels altres, carregada d’idees, d’intuïcions, de projectes. He vist, dia a dia, com anava esdevenint un personatge públic respectat per molta gent, com s’anava guanyant autoritat moral i estima. Vam ser abans amics que companys de feina, i vam aconseguir que la feina no fes malbé la nostra relació, més expansiva per part seva que meva, amb la fragilitat amb què es pot voler bé a algú enmig de la batalla periodística: hem rigut molt –aconseguia amb massa facilitat fer-me plorar de tant riure–, ens hem barallat puntualment, hem tingut algun desacord i ens hem mantingut fidels. No ha estat fàcil.

El periodisme sempre et col·loca en situacions límit, t’obliga a prendre moltes decisions cada dia, cada hora. Ell les prenia amb alegria, amb seguretat, escoltant i arriscant-se. Va carregar-se a l’esquena l’ARA, va fer possible aquest miracle periodístic que, sense ell al timó, ha tirat endavant amb l’Esther Vera, respectuosa amb la identitat del diari forjat pel Carles i ambiciosa per fer-lo més fort. El Carles ens va programar per no defallir, per fer un periodisme humà i compromès, rigorós, obert al món i atent, sobretot, a la gent, no als poders. Tenim apresa la lliçó. Perseverarem.

Tot això ha passat en quasi set anys intensos. Però és com si fos ahir i costa de pair que ja no hi siguis, Carles. Sembla impossible tot el que ha passat. Quina feinada, quina vitalitat, quina aventura ens has fet viure! Em sap greu que no ho puguis seguir gaudint, que no ens puguis seguir aconsellant com has anat fent, des d’una distància respectuosa, aquests duríssims mesos de malaltia.

Quan miro enrere, recordo el primer cop que et vaig veure implicar-te a fons en una aventura impossible: va ser amb el Diari de la Pau, durant la Guerra del Golf, quan érem a l’Avui. Va ser la teva primera gran lliçó: convicció i compromís. Sense calcular-ne gaire les conseqüències. Després tu i l’Eva, inseparables en tot, vau viure una altra aventura molt diferent, a Nova York. Vau fer les Amèriques en un petit apartament de Manhattan. Puc donar fe que us ho vau agafar amb una passió encomanadissa. No paràveu. I vau tornar carregats d’idees, de més empenta i disposats a fer una gran família, amb quatre fills que han crescut amb estimació, creativitat, esforç i humor. L’univers Capdevila Piquer.

Amb el Carles perdem algú que ha sabut estimar i fer-se estimar, cosa gens fàcil quan ets al capdamunt; que ha sabut renovar el periodisme, no només fent un salt en la introducció de les noves tecnologies i amb una mirada universal, sinó també obrint el focus a la vida de cada dia, “al que passa fora dels despatxos”, com deies sovint. Perdem algú que ha sabut explicar i interpretar el país des d’una mirada neta i desacomplexada, connectant amb la sensibilitat social i sobiranista de tanta gent; que ha sabut manar i s’ha resistit a ser manat. Perdem algú lliure i rebel, lluitador i emprenedor. Algú que s’havia anant fent savi i s’havia anat entendrint. Algú realment especial. Us asseguro que el trobarem a faltar molt i molt. I també us asseguro que farem tot el possible per seguir el seu exemple.

stats