03/06/2017

En Carles i la veritat de la veritat

3 min

Als Hostalets de Balenyà hem dinat a l’entrada del poble, a El 9 Inter, hereu de l’Internacional. Un restaurant, ves per on, de cuina local, casolana. Tot boníssim, començant per l’amanida de pops. Sortíem del comiat d’en Carles, afamats, trasbalsats. Diuen que, a més de tristor, els enterraments fan venir gana. L’amo de seguida ens ha clissat: “El tinc a dins fotografiat, penjat a la paret, però no el veuràs”, proclama enigmàtic. A la foto, de fa 51 anys, feta davant l’església del poble, s’hi veu una mare jove amb un cotxet d’infant. El de dins és en Carles, als tres mesos.

Havent dinat, amb els de la taula del costat, una colla d’homes de cabells blancs, fem conversa a l’hora del cafè. El que porta la veu cantant no ha vingut al funeral perquè no hi parlava en Carles... Home! “Ell sí que deia la veritat, no com altres periodistes”, es defensa. Encara no sap que jo també en soc, de periodista. I que certament no sé què és la veritat, però ja l’entenc. En Carles deia la veritat de la veritat, esclar. I la veritat és que ja no el tenim per recordar-nos-ho. L’haurem d’anar revisitant.

Aquests dies he rebut centenars de missatges “per Twitter, mar i aire”, com deia ell. De condol, d’ànim, d’amistat. Sincers de veritat. Ja ho sabíem, que era llegit, respectat, estimat. Però tant? Tant? Un dels que més m’ha tocat ve de part de la Lourdes, que en conèixer la trista notícia li va venir al cap un poema de Borges, Los justos. Qui són, els justos? “Un hombre que cultiva un jardín, como quería Voltaire. / El que agradece que en la tierra haya música. / El que descubre con placer una etimología. / [...] El que acaricia un animal dormido. / El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. / El que agradece que en la tierra haya Stevenson. / El que prefiere que los otros tengan razón. / Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo ”.

Sí, aquesta gent que fa les coses que creu que ha de fer perquè les ha de fer. Aquesta gent que compleix el deure de pensar en els altres i en les coses boniques de la vida: la natura, la música. La gent que no pretén tenir raó, sinó donar i rebre estimació. Aquesta era la gent que cada cop li agradava més a en Carles, el noi d’Hostalets que s’havia fet savi. Les ideologies i les fortunes i els poders passen, les persones queden. No vull dir que hàgim de renunciar a les nostres idees, res d’això. Però sí que hem d’aprendre a agafar-hi distància. Perquè la veritat és que no hi ha una veritat única per salvar el món.

Quan escric això, la tramuntana entra dins l’habitació, pentina el mar d’oliveres que tinc davant la finestra i, al fons, emblanquina les aigües de la badia de Roses. No em cansaria de mirar aquest tall de paisatge, igual que no em cansaria de parlar amb en Carles. Parlar amb ell era fantàstic i fàcil. Fantàstic: perquè era una allau torrencial d’idees, de bromes, de sorpreses. Fàcil: perquè tu callaves i ell parlava. Només li havies d’anar donant corda: vols dir?, carai!, deunidó... I ell anava imaginant en directe, escrivint en veu alta. Alguna vegada havia fet l’article davant les meves orelles admirades. Era una mica com la Rodoreda quan deia: la novel·la ja la tinc feta, ara només l’haig d’escriure.

Hi ha aquells professors que s’espolsen la responsabilitat: “La vida ja us suspendrà”. Aprovat general. En Carles no era dels que es deixaven regalar cap nota. Anava per nota. Ha passat per aquesta vida conreant excel·lents de veritat. I ni la tramuntanada més ferotge no s’emportarà el seu record, la seva mirada neta: deixa una preciosa família unida, deixa un diari carregat de futur, deixa amics i admiradors arreu. No el deixarem nosaltres a ell. Oi que no? Ho dic de veritat.

stats