Publicitat
Publicitat

PAISATGES QUIN PAÍS TENIM?

Catalunya en 135 paisatges

Més enllà del tòpic, la diversitat del país és una realitat codificada, i una oportunitat de benestar

El tòpic és, en aquest cas, una realitat codificada. Gràcies al lideratge d’una institució que ara compleix deu anys, l’Observatori del Paisatge, dirigit per Joan Nogué i amb seu a Olot, avui disposem de 135 paisatges catalogats. S’han concebut a partir del Conveni Europeu del Paisatge, aprovat fa tres lustres, i la llei catalana del paisatge, de fa una dècada. Una catalogació que, a més, conviu amb la filosofia, com remarca Nogué, de fer aflorar els “paisatges quotidians” que cada dia veiem en sortir de casa. Ja no tan sols es pensa en paratges naturals. Les tipologies de paisatge urbà o periurbà segurament ens conformen més com som: perquè els tenim més a tocar i perquè, paradoxalment, mai els havíem pensat com a tals.

La gestió del territori ha esdevingut, sobretot en països amb una alta ocupació, una qüestió política de primer ordre. A l’enfocament tradicional de xoc entre les visions ecològica i economicista, s’hi ha afegit els últims anys el concepte integrador i holístic de paisatge.

Natura i humanització

I què ens diu, aquest concepte, respecte de Catalunya? Quin país hem construït en la simbiosi entre natura i humanització? Tot i que els paisatges forestals ocupen més del 50% de la superfície, un percentatge molt superior a la mitjana europea, els vivim poc. El procés de despoblació de la muntanya ha sigut fort. De fet, la gran majoria de catalans viuen en entorns urbans i treballen en els serveis i en la indústria, que, per exemple, ha generat el seu propi paisatge: a Catalunya hi ha més de 2.000 polígons industrials, concentrats als principals eixos de comunicació, i un creixent nombre de grans àrees comercials aïllades.

La indústria ha agafat el relleu a l’agricultura en l’últim segle com a motor de canvi paisatgístic, tot i que sectors com l’olivera o la vinya mantenen el seu dinamisme. Fins més enllà de la meitat del segle XX, molts obrers van viure en colònies industrials, avui abandonades o reconvertides. En canvi, l’ideal republicà de la casa i l’hortet, empeltat després de l’estil de vida nord-americà, ha fet néixer una altra realitat paisatgística: les 2.300 urbanitzacions avui existents, de qualitats molt diverses, on viuen 600.000 persones (l’Hospitalet, segona ciutat del país, té 250.000 habitants).

Barris residencials fantasmes a causa de la crisi, la irrupció de molins de vent per generar energia i de línies d’alta tensió, o l’ocupació extensiva del litoral a remolc del turisme des de fa mig segle llarg també han transformat l’entorn, no sempre amb una adaptació fàcil a les realitats preexistents. I, en canvi, des de l’acció cívica i política s’ha protegit legalment una part important del territori: gairebé un terç. A més d’entorns naaturals, s’han recuperat paisatges lligats a la memòria com centres històrics urbans o indrets espirituals, com és el cas de Montserrat i Poblet, passant pels camps de la Batalla de l’Ebre o per tot l’univers de la pedra seca (la Wikipedra té registrades més d’11.000 cabanes, vestigis d’un passat no tan llunyà).

Catalunya, país mediterrani i corredor de comunicació mil·lenari, amb un extens litoral (580 km), i amb processos d’urbanització intensius i extensius a la costa i les planes, té en el seu paisatge un gran potencial de riquesa i benestar si, com remaquen els experts, es gestiona aprofundint en la participació democràtica i fent-ne un actiu alhora econòmic, cultural, educatiu i de salut: un bé comú.

Paisatges litorals naturals

Hi ha diversos sectors del litoral català que, o bé per la seva orografia, o bé perquè s’han protegit, tenen una presència humana limitada. La imatge és de la cala Trons, a Lloret de Mar.

PUBLICITAT
PUBLICITAT