David Fernàndez ha començat a prestigiar la cultura del no: rere la insubmissió antisistema hi ha alternatives, pensament i compromís. Però comença a patir que la CUP no sigui, en realitat, un èxit del sistema.
Albert Rivera, superat com a millor promesa, ha vist que no li serà fàcil mantenir el to antisistema amb corbata i dialèctica gruixuda. La seva por és que només li quedi l'espai populista del vell lerrouxisme identitari.
Joan Herrera per un cop s'ha sentit ben acompanyat, però potser ha descobert amb espant que, si fos jove, seria de la nova esquerra a l'esquerra de l'esquerra ecosocialista.
Alícia Sánchez-Camacho s'ha adonat que ja no és l'estrella de l'hemicicle. Hi ha nous actors, i bons. El PP català ara compta poc i ella brilla menys.
Pere Navarro ha despullat de nou el seu minilideratage amb l'abstenció automàtica al dret a decidir: el socialisme català viu en terra de ningú, tant a Catalunya com a Espanya.
Oriol Junqueras ha demostrat que l'oratòria acadèmica pot ser superior a l'esgrima parlamentària. ERC parla més d'Europa i d'economia que ningú, i ho fa sense papers.
I Artur Mas, dos anys després, ha tornat a començar com a president, ara acompanyat per un soci extern més còmode i més incòmodament acompanyat pel seu soci intern.
