27/05/2017

Elogi del plor

3 min

En temps de postveritat, en temps d’una suposada sofisticació de la mentida, que en realitat és desvergonyiment, faré un elogi del plor, del plor de debò, com una gran veritat humana que no hauríem d’oblidar mai.

El plor és principi i fi: naixem plorant i plorem la mort. També hauríem de saber plorar bé en vida. Les llàgrimes són salades: el plor també és la sal de la vida.

Un dia un amic es mor i al cap d’uns mesos ja no el trobem a faltar. Això ens fa plorar de ràbia perquè no sabem plorar de tristesa. Perquè no sabem plorar.

M’agradaria un país on els adults estressats i poderosos sortissin a passejar al parc agafats de la mà dels seus fills plorosos, per consolar-los: aquests homes i dones em mereixerien confiança. Algú important sense temps, capaç de dedicar el seu temps a algú que estima, a algú que plora, és aleshores algú important de veritat.

Quan veig algú que plora, em sento reconfortat. Plorar és tan necessari com riure, com respirar, com pensar. El plor ens fa humans, ens fa conscients de la nostra fragilitat, de la nostra soledat més íntima.

Hi ha massa persones fetes i dretes que reprimeixen el plor: polítics i filòsofs, periodistes i executius, professors i metges. Homes i dones. Potser pensen, sense pensar-ho, que el plor els fa vulnerables i poc seriosos.

A l’altre extrem, hi ha els professionals del plor exhibicionista, una perversió mediàtica, una sentimentalitat postissa, una banalització del dolor. Una obscenitat. Hi ha plors que fan llàstima.

Esclar: igual que hi ha somriures nerviosos, hi ha plors hipòcrites, que provoquen vergonya aliena, plors que degraden el plor.

No hauríem de frivolitzar el plor: hauria de ser quelcom sagrat, espontani, lliure i amorós. Les persones que saben plorar són més persones.

El plor és un eficaç desinhibidor sentimental. Dona corporeïtat líquida a les nostres emocions i dona sentit a les nostres millors raons.

El meu avi Tomàs plorava molt, quan reia. Un dia, conduint, va haver d’aturar el cotxe de tant que el feia riure el meu germà. La tapisseria del seu Renault 8 s’havia anat esgrogueint de tant que fumava: el cotxe feia olor de tabac i de llàgrimes. Érem feliços. Rèiem i ploràvem. Fins que ens vam fer grans... El meu avi ploramiques també tenia els cabells grocs, de tanta colònia que s’hi posava, un groc com el del tupè de Donald Trump. Era molt més conservador que Trump, conservador de debò, i molt més bona persona que ell.

Trump, el president del país més poderós del món, és un boig que no sabem si sap plorar. L’heu vist mai plorar? Ni que sigui d’alegria? El papa Francesc deu haver plorat en la soledat després de rebre’l al Vaticà, deu haver sentit la necessitat de confessar-se per haver fet el joc diplomàtic a aquest home de mentida.

Però sí, suposo que les persones cíniques i barroeres també saben vessar llàgrimes quan escolten, per exemple, la cançó del seu primer petó, com un acte reflex. Fins i tot els assassins: quants infames nazis no van vessar llàgrimes pels seus fills?

Ara m’espanta que ens sigui més fàcil plorar davant del drama llunyà d’una pantalla que davant d’un amic. M’espanta que ens sigui més fàcil plorar el passat que el present. El plor no hauria de ser un mecanisme d’autocompassió i mala consciència, com una teràpia de victimisme autoindulgent.

Hauríem de tornar a aprendre a plorar.

stats