Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

Espanya, presonera de si mateixa

ARA QUE ESTEM ficats en una segona Transició, val la pena repassar què va passar a la primera, tal com aquests dies proposa el Memorial Democràtic en un interessant congrés. Qui en va ser el protagonista? Tot i que amb els anys s'ha volgut donar un rol central a la monarquia, la veritat és que l'empenta va venir de baix, del carrer, aleshores clarament dominat pels treballdors i els estudiants, amb Catalunya -i el catalanisme- com a epicentre. Una enquesta del CIS del 1985, a la pregunta de qui en va ser l'actor més rellevant, el 61% assenyalava el moviment obrer. Sense les mobilitzacions populars, el canvi hauria estat encara més light i la desmemòria més fonda.Al dictat dels moderats de l'època, la democratització hauria deixat molt a desitjar: no costa gaire imaginar un Fraga garantint la continuïtat franquista a la seva manera, en lloc d'haver de redactar una Constitució amb la nova classe política sorgida de l'antifranquisme, tot i que aquesta acabés cedint més del que era desitjable.

La paradoxa és que ara aquella Constitució fruit d'un pacte entre l'statu quo de l'època i les ànsies de renovació democràtica, en bona part liderades des del carrer per la Catalunya popular, s'erigeix en un mur contra la majoria catalana que vol decidir el seu futur. Si aleshores el canvi hagués estat més valent, si s'hagués optat per un autèntic trencament amb el passat i per un estat federal de debò -no pel cafè per a tothom -, avui segurament ni Espanya es trobaria tan presonera del no ni Catalunya tan abocada al sí.