Publicitat
Publicitat

Europa, Grècia, Catalunya

A Barcelona, Atenes, Roma..., molts diem: “Europa sense Grècia no té sentit”. Potser no, però quina Europa? Aquesta és la qüestió. Mirem-ho d’una altra manera. A Madrid, molts diuen: “Espanya sense Catalunya no té sentit”. Per als que ho diuen no en deu tenir, però quina Espanya? Ja ho sé, que no és el mateix. Només vull remarcar que el sentit no pot venir d’una idea preconcebuda i fixa, ha d’estar lligat al present, i sobretot a un projecte de futur.

Europa ha de decidir si vol fer-se gran, és a dir, si vol fer un nou i decisiu salt endavant en la unitat política i fiscal, i en la seva essència democràtica: ¿s’atreveix Europa a reinventar-se de nou? ¿S’atreveix a salvar Grècia, no només perquè geopolíticament li convé? ¿Està disposada a fer un sacrifici econòmic que seria també un gest democràtic cap a una població, la grega, que és alhora culpable i víctima i que, en qualsevol cas, té dret a ser escoltada?

El que està en joc va més enllà d’Atenes. I va més enllà de la confrontació entre una Europa del sud empobrida i un nord gelós de la seva riquesa. Seria una llàstima que, superat l’històric enfrontament per l’hegemonia continental entre Alemanya i França, tan dramàticament bèl·lic durant segles, ara ens tornéssim a encallar, i en definitiva a empetitir, pels extrems, pel caos grec o el particularisme anglès.

Perquè del que estem parlant és de fer front a l’empenta econòmica de la Xina i a la deriva autoritària i expansionista de Putin. Estem parlant, també, de tenir una política comuna i digna respecte del drama de la immigració. Estem parlant que Europa tingui capacitat de ser un gran actor mundial, amb una única veu forta en defensa dels principis democràtics, dels drets de l’home, de la salvaguarda del medi ambient. I, esclar, amb una economia més cohesionada que pugui dialogar de tu a tu amb el poder de les grans corporacions multinacionals. Si volem aquesta Europa, l’hem de fer donant un futur possible a Grècia. L’atzucac grec és una oportunitat per aprofundir en la unitat i la democràcia. Fem números, d’acord. Però també fem política!

A la futura Europa li calen estats més dèbils, amb menys càrrega de poder, estats que segueixin cedint competències a canvi d’enfortir el poder democràtic a Brussel·les, el seu Parlament i el govern que d’aquest emani. Els futurs estats d’una Europa més unificada hauran de mantenir tota la seva càrrega simbòlica. Perquè no volem que desapareguin els pobles i la diversitat cultural que representen, que és intrínseca a la identitat europea. Els estats han de passar a ser una altra mena d’actors, i les ciutats, en canvi, han de guanyar pes. Màxima unitat per dalt, màxima diversitat per baix. Empetitim i disciplinem l’estat grec des de Brussel·les, però mantinguem la cultura grega com un pilar d’Europa, inclòs el seu desesperat crit actual de llibertat.

En aquest esquema, un petit estat català té tot el sentit. Un petit estat amb una gran ciutat. Quasi un estat ciutat, amb una cultura pròpia i una gran diversitat interna. Un estat nou, sense grans exigències, disposat a construir un poder central europeu fort. Disposat a cedir, a treballar en xarxa. Un estat prou petit per no fer por a ningú i prou gran per ser viable. Un estat absolutament permeable als veïns, tan europeu com mediterrani. Un estat col·laboratiu.

Efectivament, Europa sense Grècia no té sentit. Efectivament, a Europa té cada cop menys sentit un estat espanyol que no deixa que s’expressi democràticament la seva diversitat interna. I, efectivament, Europa té més sentit amb una petita Catalunya estat. Ens atrevim a construir aquesta nova Europa?