03/10/2015

Fractura a Catalunya? Ni rastre

3 min

A Catalunya no hi ha fractura. L’independentisme no ha provocat divisió social. La societat catalana segueix sent convivencial, plural, oberta. Ha incorporat un milió d’immigrants en el tombant del segle XX al XXI. I ha desmentit dia a dia l’artificial guerra de llengües, un fracassat intent d’enverinament massiu. Quan un no es vol barallar, és molt difícil que hi hagi bronca. El moviment independentista, a dreta i esquerra, fa temps que ha superat el discurs identitari i que, per tant, no cau en les provocacions de pati d’escola dels mèdia cavernaris. La societat catalana és còmodament bilingüe, sobretot per als que tenen el castellà com a llengua habitual. El lema “Un sol poble” es manté vigorós, oi Iglesias? I la diversitat és un tret assumit. Com explica Josep Fontana, la identitat dels catalans és una construcció permanent que ha anat integrant aportacions i poblacions, que té en l’idioma i en les lleis pròpies troncs centrals, però que suma molts altres trets, començant per una dinàmica econòmica i unes tendències demogràfiques singulars. No hi ha, doncs, fractura.

El que hi ha és un legítim combat polític. Com que, malgrat els intents reiterats, l’unionisme no ha aconseguit fer saltar espurnes identitàries, com que no se’n surt a l’hora de fer passar l’independentisme per intolerant, doncs insisteix a situar-lo fora de la democràcia. No se’l combat amb alternatives polítiques, sinó que directament se’l vol treure de la política. La judicialització va per aquí: la idea és que quedi clar que el sobiranisme està fora de la llei, que s’aparta de l’estat de dret. Els tribunals manen. Però què va primer, els vots o les lleis? El que hi ha en joc, per tant, és una manera d’entendre la democràcia. I, en paral·lel, esclar, un xoc de sobiranies. ¿És sobirà el poble català per decidir?

Una gran majoria creu que sí, que ho és. I en tot cas, segur que és prou madur per viure aquest intens debat polític sense trencadissa, pacíficament, amb fair play. Al carrer la vida segueix el seu curs. L’endemà que el 27-S els catalans votéssim per primer cop a la història un Parlament independentista, la gent va seguir les seves rutines, esclar. Dilluns no va passar cap cosa especial. I pronostico que el procés, amb alts i baixos, seguirà endavant amb gran cridòria mediàtica, amb nervis a les elits econòmiques i amb molt sentit comú a les cases. D’una banda hi haurà més il·lusió que por. De l’altra, més escepticisme que rebuig.

Si hi ha algun tipus de fractura, aquesta té a veure amb la crisi econòmica. A causa de l’atur, la precarietat laboral i les retallades socials, hi ha molta gent a Catalunya que pateix. Però en aquest cas la reacció tampoc no ha estat virulenta. La crisi ha provocat al carrer més solidaritat que tensió, més mobilització ciutadana i política -el cos electoral s’ha desplaçat cap a l’esquerra- que esclats de desafecció. No hi ha hagut episodis violents. No hem tingut drames com els de les banlieues. De fet, l’independentisme, en integrar també el discurs social en un nou projecte de país, ha ajudat a donar sortida a la desesperació de molta gent. L’independentisme no només no ha trencat els plats, sinó que ha cohesionat la resposta a la crisi. Ha estat, en realitat, una part de l’unionisme la que ha jugat amb el foc identitari i social, flirtejant amb un discurs directament xenòfob, amb el “Primer els de casa”, amb la voluntat d’escombrar les diferències. Però l’electorat no ha picat l’ham, com ho demostren els desastrosos resultats del PP de García Albiol.

La profecia d’Aznar no s’ha complert ni es complirà. Catalunya no es trencarà, tant si segueix dins d’Espanya com si esdevé independent. Això no va de fractures. Ho resoldrem civilitzadament. Al poble català ni se l’ha d’adular ni se l’ha d’espantar: se l’ha de respectar. S’ha de respectar el que decideixi.

stats