"Franco, Franco, Franco!"

Igual com l’escatologia o els bolets, la burla del dictador forma part de la cultura popular d’aquest país. Quan jo era petit i el decrèpit dictador moria matant, els nens posàvem lletra a l’himne espanyol per fer-ne befa. Els grans ens reien la gràcia. L’antifranquisme, potser socialment minoritari però ja aleshores amo i senyor del discurs cultural i ideològic, va fer de “Franco, Franco, Franco!” l’enemic públic comú. Tant, que un cop mort i enterrat el “Contra Franco vivíem millor”aviat va convertir-se en tòpic. Un tòpic que ara hem reviscut amb el carnaval burleta a costa de l’estàtua eqüestre posada davant un Born que tant va costar salvar: “Només són pedres”, deien els desmemoriats. Ai! Durant uns dies, doncs, hem fet memòria i ens hem desfogat. Contra el dictador, tots; i contra el dictador al Born, molts. Ja es veia que la provocació expositiva acabaria en un camió d’escombraries i amb un debat guirigall a veure qui la diu més grossa i qui en treu més rèdit polític. “Franco, Franco, Franco!” és així, senyores i senyors: segueix sent una fètida matèria inflamable. A Barcelona i a Tortosa.