Fa pocs dies m'explicaven una història emocionant. Un home relativament jove, de 50 anys, greument malalt, unes hores abans de morir va demanar a la seva dona que a tots els que assistissin a l'enterrament se'ls servís una copa de cava. Volia que el seu fos un final alegre. I ho va ser. Les llàgrimes i l'alegria no estan renyides. Sovint van juntes.
Ahir vaig assistir a un enterrament. No al de l'Anna Lizaran, sinó al del pare d'uns amics, l'octogenari i estimat doctor Gaspar Pons. Quants bons metges que tenim! Quants Broggis! Cada família se sap els seus. Rere el nom de rei mag del senyor Pons s'hi amagava "un home just, de recta consciència", va dir-nos amb coneixement de causa el bisbe Joan-Enric Vives. El bisbe va lloar els homes i les dones que, seguint les ensenyances del Sermó de la Muntanya de Jesús de Natzaret, són "la sal de la terra" i "la llum del món". Aquell sermó de l'any 30 ha captivat mitja humanitat, inclosos pacifistes del segle passat com Tolstoi i Gandhi. Un bon sermó és com un bon article. No cal que hi estiguis del tot d'acord, només cal que et faci pensar, que t'emocioni, que t'ajudi a interpretar el món i el sentit de la pròpia existència.
"La vida és plena de desordre; la mort, d'amor i cortesia", diu Montaigne. L'enterrament del doctor Gaspar no va ser trist. Tampoc el de l'Anna Lizaran: tota la professió teatral reunida, fent-li picades d'ullet, recordant les seves bromes, la seva joia de viure. Llàgrimes i alegria. Quan naixem tenim una llevadora que ens ajuda a sortir al món. Quan algú mor, la família i els amics l'acompanyem. I el fem immortal perquè ens en quedem un bocí. Ahir vaig imaginar l'Anna acomiadant-se com un cigne blanc. Diu Ciceró que els cignes quan moren ho fan cantant.
