Publicitat
Publicitat

‘Indidapendència’

Entenc les prevencions d’aquells que diuen que votarien la independència però no són independentistes. Acostumen a ser persones que tenen una prevenció intel·lectual contra el nacionalisme (per cert, aquesta mateixa prevenció els allunya de l’unionisme). Bertrand Russell, tan anglès, tan escèptic, tan compromès amb les grans causes de la humanitat -pau, llibertat i igualtat-, defensava que la història l’ensenyessin a cada país historiadors estrangers, com a mesura preventiva contra l’entotsolament. De fet, crec que el dia que assolim la llibertat nacional ens haurem de preocupar amb especial cura de rebaixar el nostre nacionalisme, el nostre amor inflamat per la pàtria. Bàsicament per no caure en el ridícul paralitzador de mirar-nos el melic. Ens haurem de posar a treballar perquè l’estat propi sigui un estat d’ànim autocrític, obert, un estat europeu, mediterrani, sempre disposat a repensar-se.

Antigament, quan les famílies tenien molts fills i la mare no disposava de prou llet, a l’últim a treure el caparró se l’enviava a dida. El nadó s’hi podia arribar a quedar fins i tot alguns anys, de manera que acabava formant part de la família postissa, com un germà més de la casa d’acollida. Pel mig hi havia diners, esclar, però més enllà dels diners es creaven lligams. Al costat dels germans de sang, passava a tenir germans de llet, amb els quals, en alguns casos, mantenia relació al llarg de tota la vida, igual que amb la dida que li havia fet de mare. Crec que és una bona imatge per entendre la nació com a lloc d’acollida on tots som germans de llet. L’important no és la sang, el cognom, l’origen. El que compta és l’experiència compartida. Una comunitat nacional és això, una vida en comú, senzillament és beure de les mateixes fonts, és compartir, créixer junts, amb diners i lligams barrejats.

Catalunya és plena de germans de llet, persones que han vingut aquí davant la perspectiva de morir-se de gana a les seves terres d’origen. D’entrada no compartien la sang cultural -la llengua, els costums, la història-. Però s’han anat alimentant del que hi havia i, alhora, han contribuït al bé comú amb el seu esforç i bagatge. En la mesura que s’han sentit de casa, molts s’han sumat al projecte d’un estat propi: en el seu cas, sens dubte, no és per un nacionalisme entès en termes d’arrelament a la història i la cultura del lloc, sinó per una tria pròpia, per la connexió amb els nous germans de llet, els ciutadans amb els quals comparteixen present i futur.

Això no és un conte de fades. És una realitat. Mireu al vostre voltant i pregunteu-vos amb quanta gent vinguda de fora tracteu en la vostra vida diària. La catalana és una família oberta, històricament acollidora. És una gran dida. Quasi ho podríem escriure com a cognom: Catalunya Dida. Terra de pas, terra d’acollida, de cruïlla o frontera, n’han dit els historiadors, tant els d’aquí com els de fora. És veritat. En un moment o altre, a molts dels nostres avantpassats les condicions els van engegar a dida, van venir a la Catalunya Dida i s’hi van quedar. Portem més d’un segle fent de mare nodrissa, fent germans de llet: els altres catalans de Candel, els nous catalans d’ara.

No tot han sigut flors i violes, no tot ha sigut generositat, però tampoc no veig per enlloc grans picabaralles. Aquesta ha sigut una història amb tensions però alhora pacífica. En moltes famílies de sang, en moltes nacions menys poroses, literalment s’han xuclat més la sang que aquí. El catalanisme ha sigut un nacionalisme prou aigualit i lletós. Crec que Russell no s’hi sentiria incòmode. I ara que el catalanisme s’ha fet sobiranista, per necessitat encara ho és més, de lletós. Necessita sumar més. ¿I si en lloc d’independència encunyem un nou concepte? Indidapendència!

PUBLICITAT
PUBLICITAT