L’Europa de Romeva i l’estat català
Espanya té una sobirania limitada, com Grècia. Si pertanys a l’euro i a més has estat rescatat o semirescatat, ho hauries de tenir clar. Per si algú ho havia oblidat, formar part de la UE vol dir renunciar a una bona part de sobirania. Catalunya vol tenir una sobirania limitada per poder decidir sobre el que encara depèn dels estats, com l’educació i la cultura, per exemple. I aspira a poder dialogar de tu a tu amb Brussel·les, a influir modestament en un augment de la seva democratització i unitat. Des d’Espanya, Catalunya es veu impotent per ser i per ser a Europa.
L’elecció de Raül Romeva com a cap de la llista unitària de l’independentisme mainstream civil i polític és un missatge clar d’europeisme. I no precisament d’un europeisme mesell o banal, sinó d’un d’autocrític i implicat, d’un europeisme a la catalana. Romeva s’ha fet independentista des de Brussel·les. Sovint es diu que Madrid és una fàbrica d’independentistes. Doncs Brussel·les també. Allí també es topa amb la lògica dels nacionalismes d’estat, tan excloents. Ja li va passar fa anys a Xavier Rubert de Ventós, pare intel·lectual del nou independentisme català per la via de superar el discurs nacionalista identitari i victimista.
A Brussel·les t’adones de dues coses: que els estats encara pesen molt i que l’estat espanyol cada cop pesa menys (el fracàs, aquesta setmana, de la candidatura de De Guindos per presidir l’Eurogrup n’és una mostra fefaent). Els europarlamentaris catalans s’han estavellat sempre contra el mur d’incomprensió dels seus col·legues espanyols, tant se val del grup ideològic que siguin, i contra la realitat d’una Europa on Catalunya políticament és invisible: et miren i no et veuen; només veuen una uniformitat espanyola. Som, deia Rubert de Ventós, un OPNI (objecte polític no identificat). I així és molt difícil defensar els interessos dels teus electors (el corredor mediterrani, per exemple) o fer possible que una llengua amb 10 milions de parlants sigui escoltada a l’Eurocambra.
El respecte per les minories és molt minoritari, a Europa. Només cal recordar el fracàs pujolista a l’hora de construir l’Europa de les regions, i el fracàs maragallista en l’intent de fer l’Europa de les ciutats. El catalanisme no se n’ha sortit quan ha volgut reformar Espanya en sentit federal ni quan, encara més ingènuament, ha volgut fer una Europa a la seva mida. L’independentisme del segle XXI és la conseqüència lògica d’aquesta acumulació de fracassos benintencionats del segle XX.
És, tanmateix, un independentisme amb vocació de seguir influint en el seu entorn. Perquè tenim una sensibilitat que, ben mirat, és un tresor. Com escrivia Rubert de Ventós el 1999 a Catalunya: de la identitat a la independència, “és la minoria a la qual pertanyo com a català la que em permet en darrer terme entendre i respectar les altres minories -de sexe, gènere, nació, salut o edat- de les quals formo part”. No es tracta de ser els abanderats de les minories, però sí d’aportar una manera de veure la diversitat, de fer-la visible.
En paral·lel al necessari avenç cap a una integració financera i política més gran, i sens dubte cap a una estructura democràtica millor, Europa ha de ser capaç de bastir un discurs de la seva diversitat que no es quedi en eslògans i paternalismes, que no identifiqui el que és oficial amb el que és real, que vagi més enllà. És aquí on el futur estat català -oficial, aquest sí- pot tenir un rol a jugar. Per experiència, el catalanisme sap molt bé què vol dir una identitat oberta, en construcció permanent, què vol dir la convivència entre llengües, el diàleg entre cultures, la integració de la immigració, la dialèctica estat-nació-ciutat. Doncs això, també per a Europa.
