L'amor, segons Arnau de Vilanova
El papa Bonifaci VIII se sorprenia que un català com Arnau de Vilanova (1240-1311) se'n sortís tan bé: "És un miracle que cap català faci el bé i jo no n'he trobat sinó un". Ara que el món torna a parlar dels catalans, cal entendre que al segle XIII els catalans existien al món amb tota normalitat, ni que fos per parlar-ne malament. I el metge de reis i teòleg Arnau de Vilanova no era un català qualsevol. Va ser, en els dos terrenys, un innovador reformista, entre altres coses perquè va saber creuar i fer dialogar els dos sabers. I aquesta és precisament la seva originalitat, la de ser un " medicus theologizans ", com remarca Jaume Mensa, autor de l'últim premi d'assaig Joan Maragall pel llibre, ara publicat, Arnau de Vilanova i les teories medievals de l'amor (Cruïlla).
Si el seu bestseller mèdic va ser l' Speculum medicinae , no té menys interès el breu Tractatus de amore heroico, escrit en forma de carta a un amic sard.N'hi ha una edició recent, a la Barcino, en versió bilingüe català-llatí. Medina agafa l'obra de Vilanova i la situa en el context de les visions de l'època sobre l'amor, des de la fin'amor dels trobadors -més de 350 trobadors identificats van escriure 2.542 composicions- a la caritas cristiana, també batejada com a "amor fina e complida". O a conceptes previs com els d'eros o àgape, passant pel mal d'amor que li interessa al nostre metge i que ell és el primer a batejar amb l'expressió " amor heroicus ", amb què designa una passió malaltissa, pròpia, sens dubte, dels qui practicaven l'amor cortès, que seria l'etapa final -o sigui, directament sexual- del fin'amor . L'amor, sens dubte, sempre ha estat un fabulós trencaclosques. I ho seguirà sent.
Mensa insisteix en la injustícia de fer passar Vilanova com un bon metge sovint només per rebutjar-lo com el teòleg incòmode que era. I remarca com "sovint fa teologia fins i tot quan exerceix la medicina". Proper als ordes espirituals de l'època -cas dels franciscans- que preconitzaven un retorn a valors evangèlics com el de la pobresa, Vilanova es va distanciar de la teologia acadèmica i va reivindicar-ne una de "més profètica, carismàtica, sentida i viscuda", diu Mensa. A la seva mort, ai!, algunes obres seves van ser condemnades. Però l'amor, com la bona literatura -també la mèdica i teològica-, sempre sobreviu.
