15/07/2017

L’estiu de la llibertat

3 min

Els camps ja són segats. Les roselles ja no els pinten de vermell. A ciutat senyoreja una xafogor densa i penetrant. A mesura que neix el dia, un dia de cada dia d’estiu, el carrer és tenyeix de sol i neguit, d’una llum poderosa, estrident. Busco les ombres, el matís del benestar, l’airet que a primera hora encara corre, el record d’unes vacances d’adolescència. Cap endins, tot és quietud i silenci... Fins que aconsegueixo viatjar en el temps.

Les imatges venen soles, en processó, agafades de la maneta, seqüència a seqüència, com una pel·lícula de cel·luloide. Jo també he segat herba sota un sol de justícia. Era a principis dels vuitanta, imberbe, en un racó de la Cerdanya quan encara hi vivien, hi treballaven i hi morien pagesos. Em volia fer un home i guanyar uns diners. Vaig ser un mosso de ciutat, trencadís i enamorat. No coneixia ni les eines, ni els animals, ni les paraules, ni gairebé res de la vida. Tot, tot era nou, la grandiositat del paisatge, el porró de vi a l’hora de dinar, el privilegi de pujar al tractor, l’olor agra de la llet acabada de munyir, el toro que venia a inseminar, l’intuït triangle amorós dels adults de la casa, els esmorzars de forquilla i ganivet (aquell deliciós arròs amb conill!), les sopes de pa diàries de la padrina, la forca i el sarró... Allò no era una novel·la de Pous i Pagès ni havia entrat en un forat del temps. Era el meu temps: i m’estava fent gran en un món antic.

Vacances treballades. No hi havia temps per perdre el temps. Només ens banyàvem els diumenges, el dia del sabó i la colònia, de treure el cap a Puigcerdà unes hores, les justes. Les resta de la setmana fèiem pudor de vaca, de fems, de corral, totes les suors i les olors barrejades. Però sempre et podies refrescar en qualsevol rec dels que duien l’aigua als camps, un doll de vida inesgotable que enverdia la vall, on la vista se’t perdia, somiadora.

Un matí ens vam enfilar muntanya amunt, a estacar els camps de pasturatge. Era com una expedició a l’Orinoco. Anàvem ben equipats, ben calçats. Jo mai sabia res: què menjaríem, quan tornaríem, exactament què faríem. Aquesta és la gràcia de la joventut, que la vius com una aventura, no saps què passarà, tot és possible. T’havies de deixar portar, les coses simplement passaven i tu eres allà al mig quan de cop trobàvem una bèstia malalta, quan el Jeep quedava encallat en un pas perillós, quan al cel es congriava tempesta i ens refugiàvem en una cabana, més que per la pluja, que ja anàvem xops, pels llamps. Duies la natura enganxada a la pell, eres quasi tan animal com els animals.

Les filles de la casa no havien vist mai el mar. I jo descobria la muntanya, els arbres i els ocells, el meu cos, la llibertat d’estar sol -sense amics de la meva edat-, de no jugar a res, de treballar per primer cop de debò. Tenies molt temps per pensar, per rumiar, com les vaques: mentre les munyies, mentre giraves l’herba, mentre carregaves bales al remolc, mentre netejaves un camp de patates... La feina no s’acabava mai, mai. De manera que en arribar la nit queies esgotat al llit, sense forces per somniar. El somni era aquell estiu tan diferent, aquelles vacances tan esforçades, de feina dura, aquella gent de muntanya d’una bondat tan aspra i endurida.

Al cap d’un mes, en retornar a casa, em sentia un altre, em sentia fora de lloc. Els pares em van dir que durant dies vaig conservar l’olor de pagès. Esclar: m’hi sentia, pagès, i no volia desprendre’m d’aquella aroma nova i antiga. M’incomodava el món de cotó fluix del xalet d’estiueig, la piscina d’un blau artificiós amb aigua amb gust de clor, els embotits plastificats, la natura domesticada. Vaig plorar molt, en secret, cap endins. I encara avui enyoro i ploro la llibertat dels camps d’aquell estiu de la meva adolescència.

stats