Publicitat
Publicitat

L'hivern en quatre estampes

Olors familiars . L'hivern és ensumar la humitat terrosa de la molsa del pessebre, és l'aroma del caldo que es filtra per les escletxes de la porta de la cuina, avança pel passadís i inunda tota la casa. L'hivern és el fum de la llar de foc impregnat als jerseis de llana, és l'essència del refredat que et goteja pel nas cada matí. L'hivern és el vapor calent de la camamilla ben calenta que t'inunda els narius: quan poses els llavis a la tassa, el líquid et crema la llengua i baixa coll avall per escalfar-te tot el cos. A ciutat, l'hivern converteix l'aire resclosit del metro i el perfum massa carregat dels grans magatzems en un refugi estranyament agradable. Al poble, l'hivern és la tèbia ferum suada de la vaca o el cavall que t'atrau i et repèl alhora. L'hivern també és l'ambient irrespirable, hiperoxigenat, d'una petita escola bressol amb els vidres entelats. I quan tornes a casa, ben entrada la nit, l'hivern és aquella primera impressió olfactiva de netedat familiar al tacte dels llençols freds quan et fiques al llit... mentre a fora plou i, en somnis, el vent escampa totes les olors impregnades dels nostres records d'infantesa.

Diorames . L'hivern són uns Reis Mags -vinguin de l'Orient o de la Bètica, com ara diu el Papa-, que arriben per terra, mar i aire carregats de secrets. L'hivern és un matí de festa amb el cel pintat d'un blau lluminós, el sol baix, l'aire transparent i amic. És una tarda solitària de museu, les sales buides, i tu extasiat davant la companyia immortal del Crist crucificat. Són vint-i-dos joves corrent damunt la gespa de l'estadi com si fos l'estiu, heroics gladiadors fora del temps glaçat. És el piano del veí del replà que s'encalla amb la partitura i la mare del segon primera, que de tan innocent com sembla bé podria ser una marededéu, i que crida eternament el fill entremaliat: "Jesús, Jesús!" L'hivern són els carrers guarnits de lluminàries que mai gosaries posar a casa, però que trobaries a faltar a la ciutat si no hi fossin. L'hivern és l'àvia anònima de cabells greixosos que dorm embolicada en plàstics al banc del carrer, a sol i serena, com una vella de conte infantil, sempre igual de vella. O potser igual de jove.

Històries mínimes. L'hivern és un vespre de cinema quan, emparat en la falsa intimitat de la sala, et reconcilies amb la parella: besos, paraules dolces, una promesa... I després la pel·lícula no val res, quina llàstima. L'hivern sempre té un dia que et voldries saltar, gris i febrós, quan la tristor et devora per dins i no goses sortir de casa per por de posar-te a plorar; llavors decideixes cuinar-te un bon sofregit i planxar la millor camisa. L'hivern són les escapades low cost a la ciutat dels somnis, digue'n Venècia, per exemple, on l'objectiu és perdre't, perdre de vista el teu món, oblidar per uns dies qui ets, d'on véns, què vols. A l'hivern, enmig de la monotonia frenètica, si vols trobes el moment i l'excusa per quedar amb l'amiga per fer un cafè -tu que no en prens mai- i recordar així que pots viure moltes vides o si més no ser amo de la teva, de vida.

Desitjos . L'hivern té l'estranya humilitat de l'amic o el fill que sempre hi són sense fer-se notar, és un temps fora del temps, un temps que sense adonar-te'n t'empeny a mitificar el passat o a imaginar un futur de brots verds i calor. Però l'hivern existeix i també suma i resta dies que no val la pena comptar, l'únic que compta és que sempre torna, fred però acollidor, per fer-nos de mare amorosa i pare sever, o viceversa. Quan passi el maleït i interminable malson de la crisi, l'hivern seguirà sent l'hivern, i encara que ara ens sembli impossible, anhelarem els temps difícils que hem viscut. Llavors, en aquest futur abundós i feliç, entendrem que la matèria dels nostres somnis és lleugera com la neu que se't fon als dits. I tornarà a ser hivern, i de nou desitjarem primaveres i estius.

PUBLICITAT
PUBLICITAT