Publicitat
Publicitat

ELS LLIBRES I LES COSES

L'home darrere la màscara

Henry Maximiliam Max Beerbohm, un dandi format a Oxford, ha passat a la història com a caricaturista i escriptor. Nascut a Londres el 1872, com a bon dandi va morir a la dolça Itàlia, concretament a la localitat costera de Rapallo, el 1956. La seva obra literària, força curteta, inclou el relat El farsante feliz , traduït per Matías Godoy i publicat el maig passat per Acantilado. És un llibre curt amb un subtítol llarg i suggeridor: Un cuento de hadas para hombres cansados .

L'home cansat en qüestió, el protagonista, és Lord George Hell, un vividor voraç, destructiu, rebel. Un jove que s'enorgulleix de la seva perfídia, un innoble urbanita addicte a la nit londinenca, que mai ha tastat el gust del camp, ni ganes. Trampós a les cartes, mesquí amb els camarades de sarau, cínic i innoble, el tal Hell porta una existència tan alegre com lamentable. Fins que una nit... Una nit de teatre tot canvia quan s'enamora perdudament d'una jove ballarina, Jenny Mere, que d'entrada el refusa.

Aquí el personatge i la història fan un tomb. Lord George Hell experimenta una transformació sobtada. Necessita la Jenny, està bojament perdut per ella, però la noia li confessa que només acceptaria un home que tingués una expressió angelical al rostre, cosa que dista molt de posseir l'ara dissortat enamorat. "La vida és una presó sense barrots", es queixa ell amargament.

No revelaré com, però George Hell aconsegueix ser un "farsant feliç" amb un canvi que no només és intern, sinó també extern. Esdevé un home nou. Qui no ha tingut mai aquest somni? El somni de recomençar la vida de zero és potser una de les quimeres més universals.

Ara que aquest petit país nostre del Mediterrani occidental, on a Max Beerbohm segur que tampoc li hauria importat finir els seus dies, assaja el somni de recomençar una nova vida col·lectiva, potser al lector il·lusionat però rosegat pels nervis li anirà bé llegir aquest conte de fades amb final feliç. En el nostre cas no caldrà que ens fem passar pel que no som ni que reneguem del passat. Això sí, estem ben necessitats de trobar el nostre "devia dulcedo latebrarum " [el solitari encant dels refugis]. Com serà el refugi de l'estat propi? Tant de bo el guió polític que estem construint respongui al gust i la sensibilitat de Beerbohm.