Publicitat
Publicitat

Mas i Junqueras: la por a sumar de debò

El president Mas va convocar unes eleccions anticipades per obrir una etapa política radicalment nova. En primer lloc, es tractava d'assumir el mandat popular, expressat al carrer a la Diada, d'avançar cap a un estat propi dins d'Europa amb l'exercici del dret a decidir. De passada, es tractava, també, de generar il·lusió de futur per fer menys dur un present molt complicat. I en relació a aquest segon punt, en un terreny més immediat es tractava d'accelerar la sortida a l'ofec financer de la Generalitat a causa d'un tracte fiscal discriminatori. Per liderar aquest canvi, Mas va demanar una majoria excepcional per a CiU.

La resposta ciutadana ha estat clara: ha donat un sí majoritari a encetar el camí cap a l'estat propi exercint el dret a decidir, que n'ha sortit reforçat. Pel que fa a la majoria excepcional per a Mas, la ciutadania li ha respost amb un no. Ha optat per un lideratge compartit. Els catalans han decidit posar al capdavant del procés Artur Mas -el president que, contra pronòstic, i davant la incredulitat de l'elit que sempre li havia donat suport, s'ha jugat la pell per una Catalunya independent-, però ha volgut que anés de bracet amb un segon de fiar, Junqueras, que compensés hipotètics dubtes davant les múltiples pressions i entrebancs que hi haurà, i que fes de contrapès social per repartir millor el pes de la duríssima crisi. Per tant, al repte excepcional de Mas, la gent hi ha respost amb una demanda excepcional, que va més enllà de la política convencional.

¿En són conscients, Mas i Junqueras, d'aquest mandat compartit? Fa l'efecte que només a mitges, que l'interpreten a la manera de sempre. Fa l'efecte que segueixen segrestats mentalment per les lògiques de partit, per uns entorns habituats a la confrontació ideològica de manual, tan de manual que al final té ben poc d'ideològica i molt d'antropològica, és a dir, de famílies mal avingudes. Fa l'efecte que pesa més l'habitual càlcul estratègic que no pas la consciència del moment històric que vivim, tenyit de dramatisme per la crisi i alhora d'èpica per l'horitzó del nou país que s'albira. Fa l'efecte que s'han posat a negociar amb poca ambició, per un repartiment de poder o de papers. "Tu manes, jo t'ajudo i et vigilo, i ja anirem fent" (Junqueras) o "D'acord, jo mano, però tu m'ajudes i ja ens en sortirem" (Mas).

Tenen por de sumar de debò. Mas té por de tornar-se-la a jugar, aquest cop per liderar un govern que no sigui només dels seus, sinó de país: un govern excepcional per a un moment excepcional. Un govern per fer la transició nacional en plena crisi i amb el repte del dret a decidir. Mas, que ha posat l'exemple alemany del 2004 i l'holandès actual, s'hauria d'haver plantat davant Junqueras: "Hem d'anar junts a totes". Junqueras encara té més por. Té por de perdre l'estatus d'alternativa d'esquerres, quan en realitat la millor manera de guanyar-se'l és arriscant-se des del govern, coliderant un govern de concentració nacional. Cap de l'oposició? Quan arribi l'estat propi, ja farà de cap de l'oposició, o fins i tot, de cap de govern.

Un cap de govern dèbil -amb tant sols 50 diputats propis- amb un suport extern estable -21 diputats- seria una fórmula normal per a una conjuntura normal. Però la situació no ho és gens, de normal. Així no es garanteix la celebració de la consulta en condicions, ni encara menys el seu èxit. Tampoc es garanteix la travessa del desert de la crisi. I així es desmotiva la societat civil que ha impulsat el canvi. L'invent que s'està coent no suma prou, no farà un govern prou fort. Entre altres coses, perquè enfortirà Duran, que guanya capacitat de maniobra davant una complicada unitat d'acció de Mas i Junqueras. Mas diu que "pot sortir bé". Tant de bo, però sembla complicat.