Mourinho Ja no fa teatre
No saben perdre. I mira que comencen a estar acostumats que els bati l'etern rival. Tant, que ni van pair bé l'única victòria de consolació: van acabar amb la Copa del Rei per terra, feta un nyap. Però el més esperpèntic ha vingut amb l'espectacle que els blancs han muntat després de la derrota 0-2 al Bernabéu. Si un fill meu reaccionés amb una rebequeria d'aquesta magnitud, el castigaria sense tele ni futbol ni res una setmana sencera. El mal perdre és una malaltia infantil que s'ha de curar a temps, si no mira què passa.
El Reial Madrid és un club malcriat des de la seva més tendra joventut: el franquisme li va consentir tot i en democràcia no ha deixat de tenir mai el vent a favor, amb pelotazos apadrinats pel poder polític, mitjans de comunicació entregats i àrbitres intimidats per contaminació ambiental. I de cop, un dia l'enemic número u s'espavila, es converteix en el millor club del món, fa un futbol estratosfèric, cau bé i actua honorablement. I al damunt guanya, esclar. Tot això lògicament és difícil d'empassar per a qui està acostumat que totes li ponguin.
El Madrid s'ha convertit en l'aneguet lleig del futbol. És el ric dolent. I per postres té un entrenador que es recrea a fer de malvat de pel·lícula. Al pobre Mourinho fins i tot quan somriu li queda un desagradable rictus de pomes agres. Mou ja no fa teatre, pateix la síndrome de l'actor abduït pel personatge, com el Weissmuller-Tarzan: ara ja creu realment ser víctima d'una conxorxa mundial.
