Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

Nadal, Nadal, Nadal

NADAL ENS ESTOVA i ens incomoda. Ens incomoda precisament perquè ens estova. Com diria l'Empar Moliner, ens fa pelleringues. Ens surt la llagrimeta fàcil i ridícula, personal i intransferible. Nadal ens encara a la necessitat de sentir-nos estimats i a l'absurditat de no saber mai estimar prou. Fa evident l'ambigu pas del temps: sentim el pes de fer-nos grans i l'alegria de veure com els petits creixen. Nadal és renovar la conclusió, sempre inestable, que la família és una presó daurada. És prendre's un somnífer implacable: galets, torrons i cava. És capbussar-se amb impunitat en l'operació comercial més hipòcrita i eficaç del capitalisme consumista: per Nadal, qui res no estrena, res no val. Nadal és veure's abocat a recordar la infància com el paradís que mai va ser, però que bonic que és enganyar-se! És imaginar la pobresa dels altres i sentir-se una mica (només una mica) culpable. És deixar-se suggestionar per la màgia: la màgia del tió, de la religió, dels Reis d'Orient, de l'amor. Nadal és un ritual per adorar i fer renéixer el nen ingenu que tots voldríem portar dins. És una ficció imprescindible de llum i de color. És una melodia embafadora, com un anunci que mai s'acaba. És una pel·lícula que ja hem vist massa vegades i que no podem deixar de veure. Nadal és la festa més obligatòria, és la dictadura de la tradició. Nadal allibera l'instint conservador que tots portem dins i ens prepara per a la revolució utòpica sempre pendent. Nadal, Nadal, Nadal!