Publicitat
Publicitat

Ni contra Espanya ni contra Merkel

M’arriba a les mans, a través de la nord-americana Nuri Vandellós, filla de l’eminent exiliat català Josep A. Vandellós (mort a Ithaca, EUA, el 1950), una conferència adreçada als joves catalans pronunciada el 7 de març del 1934, a la sala Mozart de Barcelona, per l’inclassificable Josep M. Tallada (1884-1946), enginyer erudit. El llibret esgrogueït que tinc damunt l’escriptori està dedicat a en Vandellós. Tallada, director del Museu Social durant la Mancomunitat, pioner de la demografia i pensador econòmic, va ser un socialdemòcrata avant la lettre, tot i militar a la Lliga. Defensava una mena de liberalisme social, a la recerca del punt intermedi entre capitalisme i socialisme, dues formes d’organització de l’economia i la societat en les quals trobava idèntica falla: el materialisme. En aquest punt, s’inspirava en el pensador rus Nicolai Berdiàiev, purgat tant pel tsarisme primer com pel règim soviètic després, i mort a París dos anys després que Tallada: “Els socialistes prenen de la societat burgesa capitalista el seu materialisme, el seu ateisme, la seva hostilitat envers l’esperit i envers tota vida espiritual, el seu gust de viure, d’arribar a fruir; la seva lluita per interessos egoistes, la seva ineptitud per a la concentració interior”.

En plena crisi econòmica mundial, en ple ascens del feixisme i amb el comunisme soviètic ja dominat pel terror de Stalin, Tallada proposava un reformisme capitalista basat en tres punts: evitar que el sistema pivotés damunt l’especulació financera (el desastrós “capitalisme d’especulació”, en diu), assegurar l’ascensor social (parla de facilitar el “pas dels homes d’una classe a l’altra”) i aprofundir en el règim democràtic (defensa “l’establiment del referèndum per a assumptes importants”). Vuitanta anys després, el seu programa resulta perfectament aplicable al moment actual. I la seva ètica, també: “La civilització ha estat per molt de temps sinònim de progrés material, i els progressos espirituals i morals han quedat arraconats. El segle XIX [i ara podríem afegir que també el XX: consumisme] ha fet creure als homes que la idea de progrés material coincidia amb la idea de perfecció i felicitat”.

Tallada també enyorava aquella Europa en què podies viatjar d’un país a l’altre “sense passaport ni traves de cap classe”. I proclamava el sentit comú de no creure “ni en els miracles d’un home, ni en els ràpids resultats d’una idea”. “Estic convençut que les transformacions de les societats humanes es fan lentament i evolutivament”.

La Catalunya d’avui necessita un referèndum per saber quin camí vol prendre. Necessita girar full de l’economia especulativa i tornar a produir riquesa de debò. Necessita recuperar un estat del benestar que asseguri la igualtat d’oportunitats. Necessita algun tipus d’il·lusió compartida (el que Tallada en diu “progrés espiritual”). Necessita tenir veu pròpia en un projecte superior de comunitat europea, i no només per motius econòmics. I necessita entendre que el seu futur no depèn de cap lideratge providencial (¿enterrem d’una vegada i del tot el pujolisme?) ni es pot basar en una sola ideologia, sinó que és una tasca col·lectiva i cooperativa, i que el canvi de país i de societat no vindrà de la nit al dia.

Ara que les veus polítiques reformistes de moda a Europa (Iglesias, Tsipras) proclamen un patriotisme a la defensiva (contra Merkel), que segons com recorda el pitjor nacionalisme, bastim nosaltres alguna cosa menys primària. No ens deixem portar pel corrent fàcil. Siguem per una vegada seriosos i ambiciosos: busquem la nostra síntesi nacional i ideològica. Cerquem el punt intermedi que desitjava Tallada. I no ho fem ni contra Espanya, ni contra Merkel, sinó a favor de Catalunya i Europa.