Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Quan el Poble Espanyol es deia Iberona

COSES QUE últimament m'han molestat: que els Manel acabin el concert amb música enllaunada de José Luis Perales. Que els d'Unió mai pensin què faria o què diria Carrasco i Formiguera. Que el ric-ric de les cigales em provoqui sensació de calor en lloc de recordar-me els mítics estius d'infantesa. Que ningú conegui la mascota del Mundial de Natació de tan kitsch com era. Que hagi desaparegut el concepte llibre d'estiu i estigui en crisi el concepte llibre a seques. Que la gent (penso sobretot en els polítics, i hi incloc també els periodistes) no es llegeixi els papers i parli a la babalà. Que sigui massa habitual ficar-se en la vida dels altres, com si això comptés com a viure. Que el nou papa Francesc no sigui més agosarat. Que jo hagi caigut en la ingenuïtat de pensar que un papa pot ser agosarat. Que no hagués descobert fins ara que el Poble Espanyol, abans de Primo de Rivera, s'havia de dir Iberona. Que m'hagi passat per alt el dia exacte del centenari del naixement de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (el 3 d'agost passat). Que els catalans segueixin ancorats en el tòpic d'Espriu com a poeta patriòtic. Que la prima de risc hagi baixat a la meitat des de l'agost passat i no hàgim notat res. Que Obama s'assembli tan poc a Obama. Que Rajoy s'assembli tan a Rajoy: és a dir, que sigui tan avorridament previsible. Que ja no recordi l'últim polític que va dimitir per un cas de corrupció. Que Mourinho no hagi desaparegut del tot de les nostres vides. I que Tito n'hagi desaparegut una mica.