07/10/2017

Què hem de fer amb els diners?

3 min

El diner. Ara que el diner ha fet acte d’aparició en el Procés amb tota la cruesa que li és pròpia, val la pena recordar algunes obvietats. El diner, que té vida i lògica pròpia, és poruc i és egoista. No enganya: sempre busca protegir-se. Sempre tendeix a convertint-se en un fi en si mateix. I es fàcil que s’ensenyoreixi de la nostra voluntat. A molta gent la porta a fer autèntiques barbaritats. Per això quan em toca prendre una decisió important, sempre miro que el diner no sigui el factor decisiu. Esclar: no pots negligir-lo, no pots deixar de tocar de peus a terra, i de fet t’agrada tenir un bon coixí al banc, però t’has de recordar que, per molt necessari que sigui, hi ha altres coses més importants: hi ha les persones, els valors i els sentiments.

Les persones. La dignitat de les persones. Aquests dies n’hem tingut una preciosa dosi, de dignitat i de civisme. Hem vist al nostre voltant centenars de milers d’homes i dones, avis i joves, defensant pacíficament les urnes com un tresor, com si els anés la vida. Gent aguantant cops de porra, sortint al carrer per mostrar la seva indignació. Un munt de gent que s’ha mantingut ferma contra la brutalitat d’un Estat desfermat. Si el diner ens empeny a ser porucs i gasius, la dignitat ens fa valents, i ens fa millors.

Els valors. Rere tota aquesta revolta catalana, rere aquest Procés que ens té obsedits des de fa uns anys, hi bateguen uns valors -uns ideals- clars i senzills: la voluntat de construir un país plenament i radicalment democràtic i, per tant, més just i lliure. Un país imbuït de l’esperit republicà, és a dir, format no per una acumulació d’individus, i encara menys per una suma de consumidors (de gent que gasta diners), sinó per ciutadans compromesos amb la comunitat. Per persones que volen contribuir al bé comú: els uns creant riquesa (fent diners, sí), els altres repartint-la equitativament, i molts enriquint la vida col·lectiva amb l’educació, la cultura, la ciència, l’esport... I precisament és el compromís de tantes persones dignes el que està fent possible avançar cap al país que volem. Ítaca també és el camí. Mentre ens anem comprometent, anem fent més real la independència.

Els sentiments. Poden ser positius o negatius: il·lusió o ràbia. Aquests dies hem basculat de l’una a l’altra. I ens hem esforçat per deixar-nos guiar per la primera, per no caure en l’abisme de la segona. No podem perdre la il·lusió, és el millor que tenim, l’autèntic motor. Si us acusen de ser naïfs, ingenus i bonistes, respongueu amb més il·lusió. Contra el cinisme, il·lusió. Contra la por, il·lusió. Contra el derrotisme, il·lusió. Per ofegar la ràbia, il·lusió.

Tornem al diner. El Procés ha parlat molt de diners, de dèficit fiscal. Ens hem esforçat a explicar que la solidaritat forçada i exagerada ens està empobrint, està castigant l’estat del benestar català i, com a conseqüència, la gent amb menys recursos. Està frenant la creació de riquesa i generant més desigualtat. Però a la comunitat internacional li segueix costant no veure’ns com una regió rica i egoista, com un nacionalisme de rics. I em pregunto: ¿ara que els bancs i les empreses marxen, com ens veuran? ¿Com una regió en perill d’empobrir-se que tot i així no renuncia a la seva llibertat, a la dignitat, a la il·lusió de construir un nou país? ¿Com un país determinat a seguir endavant preservant la seva cohesió social, cívica i profundament democràtica? Estaria bé que ens veiessin així, oi?

Per acabar. El diner, si el deixes sol, només es compromet amb el diner. Pròpiament no té sentiments ni valors. No té pàtria. Per això, essent una eina tan cabdal i necessària, és alhora essencialment tan poc important. El diner només agafa autèntic valor quan al darrere hi ha una persona amb valors i sentiments que li dona sentit.

stats