EL DIA QUE el conseller Felip Puig va anar a predicar sobre el procés a la Cambra de Comerç d'Àustria a Barcelona, per raons que no vénen al cas jo era a la de França, al passeig de Gràcia, número 2. El tòpic diu que l'estat francès és centralista i que ho controla tot. Doncs bé, les 112 cambres de comerç que França té repartides per 77 països són associacions privades sense subvenció estatal. La més antiga és la de Barcelona (la de Montevideo és anterior, però ja no existeix). La van crear empresaris francesos establerts aquí el 1883, l'any que Gaudí va fer-se càrrec de la Sagrada Família. El primer president va ser Amédée Cros, fundador de l'actual Ercros. Un portaveu de la cambra barcelonina em comenta: "Nosaltres venem Catalunya i la cambra francesa de Madrid ven Espanya". Els francesos, quan es tracta de fer negoci, ho tenen clar: al sud del Pirineu hi ha dues capitals. ¿Ho tenim clar, nosaltres, amb qui hem de fer-nos? ¿Tenim clar que ens interessa molt desfer-nos del prejudici d'una França adversa a les aspiracions catalanes? Hi ha vida més enllà del clixé jacobí.
França és el principal soci comercial de Catalunya, cada any ens visiten 3,8 milions de turistes francesos, fins a la Segona Guerra Mundial el francès va ser un passaport per anar pel món (i encara ho és), culturalment segueix sent un referent. Durant l'antifranquisme ens venien aires de llibertat de França; ara ens poden venir aires d'estat. D'això en saben. Ens interessa que ens preguntin: Qu'est-ce que vous voulez?
