Referèndum: paraules i fets

L’estiu ha arribat carregat de tempestes. Xafogor i xàfecs. Literalment i políticament. El Procés fa pujar la temperatura. Han de passar grans coses, i passaran. Alea jacta est. Ara sí que hi haurà un final.

Un montillista important em diu que anem a la deriva, que això acabarà fatal. Em parla de suïcidi col·lectiu, d’una Catalunya que no només ha perdut tot el pes i capacitat de negociació a Espanya sinó que s’ha convertit en una nosa al món. No només és contrari al Procés sinó que és pessimista.

Un maragallista important té una visió radicalment oposada: cal anar a fons ara. Es pot fer i, en tot cas, aquest tour de force és imprescindible per acumular forces, per demostrar que anem de debò. Que som una nació i volem decidir. Això ens enforteix a Espanya i al món. No només és entusiasta del Procés sinó també optimista.

L’un i l’altre fins fa uns anys havien compartit partit, projecte polític i projecte nacional. El Procés ho ha trastocat tot: obliga a tothom a repensar-se. Ningú no podrà quedar indiferent. Democràcia sí o no? Independència sí o no? Això va de debò.

La cursa dels pròxims dos mesos serà dura i trepidant. Es cometran errors. Ja se n’han comès. Alguns autogols del bàndol sobiranista -això de fer un tot o res publicitari amb la premsa és donar munició discursiva al rival-, d’altres induïts pel dur marcatge espanyol: encara no hi ha urnes, afloren les tensions internes al Govern -contràriament al que és habitual en política, ningú vol protagonisme, ningú vol demostrar poder- i també les externes amb la CUP: ella sí que vol protagonisme.

Els que no volen que correm fins a la meta de l’1-O tenen sobrada capacitat per frenar-nos. El seu problema és que queda malament fer la traveta a un atleta. No és esportiu. L’esportivitat -digueu-ne esperit democràtic -és clau. Qui se l’apropiï té les de guanyar. Tindrà la legitimitat.

Aquesta setmana el New York Times, gran àrbitre de la comunicació mundial, ha decretat que l’esportivitat passa per deixar fer el referèndum. Ha estat un fantàstic i no gens previsible tret de sortida. L’autoproclamat dret a córrer dels catalans ha estat avalat per aquesta gran autoritat informal. A Madrid encara estan en estat de xoc.

Han reaccionat com han pogut: d’una banda amb el discurs del rei, de l’altra fent-nos saber que la Guàrdia Civil ja ha començat la seva particular cursa d’intimidació dels atletes amateurs. Queda clar que des del poder de l’Estat també improvisen i cometen errors, no tenen clar si volen quedar-se amb l’esportivitat -el discurs democràtic- o si volen imposar com sigui la seva autoritat -l’imperi de la llei-. Ho tenen menys fàcil del que sembla.

Suposo que la setmana que ve, en l’acte del 4 de juliol, s’aprofitarà aquest aval del NYT per agafar embranzida. Per concretar amb paraules clares i precises com aniran els fets, com se superaran els obstacles per fer el referèndum. Perquè això és una cursa d’obstacles.

Contra el que diu el corresponsal del NYT Rafael Minder, en el Procés les paraules ja són fets. Sobretot quan provoquen reaccions factuals de l’Estat. ¿No era Nietzsche qui deia que els fets pròpiament no existeixen? És la manera com els expliquem i els interpretem allò que els fa reals.

Doncs bé, tot el que està passant és ben real. I fa només deu anys ningú no hauria dit que passaria. Molts encara estan convençuts que no hi haurà 1-O. Però el fet que cada dia en parlem, que el NYT ho vegi normal, que el Govern mantingui el rumb, que la política i la premsa espanyola girin al voltant d’això, que hi hagi milers de ciutadans disposats a votar-hi... el converteix cada cop més en un fet. El fa cada cop més real.