Publicitat
Publicitat

Soledat en companyia

La tragèdia dels Alps ens ha trasbalsat. Perquè ens ha tocat de prop. I per l’absurditat que l’ha produït: la condició humana és fràgil. ¿Quins monstres imaginaris devien poblar el cap del copilot Andreas? Com diria Eduardo De Filippo, havia tancat el seu desconegut dolor sota clau, per conjurar-lo, però el fantasma d’aquell dolor va produir un bàrbar. La introspecció malaltissa, el tancament en un mateix, és una de les patologies que afecten el món contemporani. Som molts, vivim en societats massificades, sempre envoltats de gent. Però sovint ens sentim sols.

En l’obra de De Filippo Dolore sotto chiave, una germana soltera amaga al germà la mort de la cunyada: fa veure que la tanca en una habitació on només ella pot entrar per tenir-ne cura, com si tingués una malaltia estranya que reclama atencions especialíssimes. Aconsegueix que el germà-marit pensi que segueix viva. Una bogeria, esclar. El dolor, com la felicitat, s’ha de compartir: no ens el podem quedar per a nosaltres sols. Som humans precisament perquè som éssers socials. No podem tornar a l’úter matern. Una persona tancada en la seva closca fa d’animal, fa de tortuga o de mol·lusc. El copilot Andreas va acabar actuant com una bèstia.

Les pobres famílies de les víctimes no trobaran consol ni explicació. La seva desgràcia no en té, d’explicació. Precisament per això hauran de compartir el seu dolor, és millor que no el tanquin sota clau. Perquè llavors encara és més dur, més difícil. L’única teràpia possible, la més eficaç, és tenir algun tipus de companyia, sentir sempre una presència, una veu amiga. Un escalf. Res més. I tanmateix això és molt, ho és tot. La soledat en companyia.

Al capdavall, com esdevenim persones? En bona companyia, seguint bons exemples a casa, a l’escola, amb els amics. Un infant ha de notar quan l’encerta i quan s’equivoca, hem de mantenir un diàleg constant amb ell fet de paraules, gestos, mirades. No el podem deixar que s’extraviï sol. S’ha d’equivocar sol, esclar. Però ha d’estar en companyia. I l’ha d’encertar sol, també. Però en companyia.

L’educació sempre està en crisi perquè la seva primera matèria és extremadament sensible: són tan complicats la ment i el cor humans! L’educació consisteix sobretot a tenir bons pares i mestres, uns pares als quals els agradi fer de pares i uns mestres que gaudeixin sent-ne. L’últim secret? Estimar els fills i els alumnes, sentir que ens necessiten, guanyar-nos l’autoritat des de l’estimació i la raó, a parts iguals. Ser-hi sempre. Ser-hi de debò. Sí: és fàcil escriure-ho i difícil posar-ho en pràctica.

No hi ha persones que neixin bones i persones que neixin malvades. Tots duem dins la llavor del bé i la del mal. El cel i l’infern. Tots som capaços del millor i el pitjor. L’entorn ens acaba modelant. Si ens deixen sols a la selva, actuarem com animals: lluitarem, matarem, sobreviurem. Si ens deixen tirats en un suburbi, actuarem com a nens del carrer: traficarem, ens prostituirem, ens embrutirem per sobreviure. I si vivim en un entorn sa però ens refugiem en les nostres pors, vés a saber què farem, vés a saber quins models trobarem a internet, quines idees s’apoderaran de la nostra ment i el nostre cor. L’obsessió voladora de l’Andreas va convertir-se en por al fracàs, fins a perdre el sentit de realitat, el sentit del bé i del mal.

Sempre hi ha un moment que creiem que la vida no té sentit. En realitat, esclar, la vida no en té gaire, de sentit. Només té el que li sapiguem donar cada dia, cada instant. I per donar-l’hi necessitem els altres. El copilot Andreas va decidir que no necessitava ningú, i que podia negar els altres. I en lloc de la humana soledat en companyia va triar una macabra mort en companyia.