Publicitat
Publicitat

ARA LA SEU D'URGELL

La Seu d'Urgell, tant passat com futur

La ciutat és una capital entre l’ambició i els secrets

Radiografia social de la Seu d'Urgell (pdf)

Porta d'Andorra? Holanda del sud? Capital dels Pirineus? Ciutat del rem? Feu episcopal? La Seu és moltes coses però encara ha de decidir què vol ser quan sigui gran. Té tant passat com futur. Vol i dol. Té ganes d’anar a més però no s’hi acaba de posar. Dubta entre l’ambició de seguir l’èxit modernitzador de les darreres dècades i un deix victimista: “Ni Barcelona ni Lleida no es recorden de nosaltres”, repeteixen els urgellencs. És, en fi, una petita capital de comarca carregada d’història i d’històries, no totes confessables. Històries reeixides com la centenària Cooperativa Cadí o el Parc Olímpic del Segre, tan ple d’activitat. Històries invisibles de contraban que tothom dóna per normals. Històries d’integració, com la del Manolo Montero, botiguer, boletaire i activista a Facebook. O històries secretes episcopals que, ai!, només podrem desvelar a mitges. L’escriptor Albert Villaró ens guia per aquest laberint urgellenc de passat monumental, present amb clarobscurs i futur per escriure.

Quedo amb ell a La Llibreria, un emblemàtic establiment situat al cor de la ciutat, a tocar de la plaça Catalunya. Fundada el 1933 per la família Antich en un local que havia sigut de la Banca Fornesa (l’expresident de La Caixa Ricard Fornesa ve d’aquesta branca), el 2003 va passar a mans de Xavier Purgimon. La nissaga dels Antich ha donat dos noms coneguts: l’exdirector de La Vanguardia José Antich i el filòsof Xavier Antich, col·laborador dominical de l’ARA. L’un i l’altre mantenen arrels a la comarca, però no hi viuen. D’altres han fet el camí invers, com l’arquitecte Ricard Lobo, que com cada matí apareix per la llibreria a comprar el diari. Purgimon és un digne seguidor de la dèria llibresca dels Antich, però amb un toc de postmodernitat carpe diem: “Faig tres mesos de vacances a l’any, de després de Nadal fins abans de Sant Jordi”. Sí, a la Seu s’hi viu bé, depèn de com potser massa bé i tot. Alguns, esclar.

N’hi ha, però, que van prou atrafegats, com l’Albert Villaró, que tanmateix troba a faltar marxa, empenta, sobretot dinamisme cultural. Ho deixa entendre amb la seva irònica cantarella, que repeteix ara i adés: “Aquí has de tenir molta vida interior!”

Deixem La Llibreria i les cabòries interiors. Sortim a l’exterior primaveral. Passejar per la Seu és un luxe, sobretot si véns de Barcelona. O d’Andorra, el petit país veí que genera amors i recels, tot ben barrejat, com el trinxat que al migdia tastarem a Cal Dolcet, a la veïna Alàs. Ara toca esmorzar. De camí cap al Plana, pels carrers de vianants del nucli històric ens trobem la Montserrat Pagès, secretària del Consell Comarcal, que ens acompanya a fer l’entrepà. El Plana és el bar de la Seu per antonomàsia. La bona vida té a veure amb l’existència de locals com aquest, on et sents com a casa. Al cor de la ciutat, fa les funcions dels antics cafès de poble. En una hora o altra del dia tothom hi fa cap. Tothom és un dir, esclar. Però si vols pren-

dre el pols de la ciutat, si vols conèixer què s’hi cou, vés-hi. Funcionaris i botiguers hi esmorzen a primera hora, a mig matí hi pots trobar un grup de senyores conegudes com las chicas de oro, els avis i no tan avis fan la partideta de botifarra a la tarda -en Villaró i en Lobo hi queden un cop per setmana-, i els joves s’hi entonen amb la primera cervesa a les nits. És un local non stop. Josep M. Planavila, en Plana, historiador de formació i llibertari de vocació, n’és el propietari i l’ànima. Compta amb l’inestimable ajut de la seva mare, que ens serveix i va per feina.

Amb el Manolo Montero

Al Plana ens espera el Manolo Montero, artífex i moderador de la pàgina de Facebook No ets de la Seu, on es concentra el que en altres temps, pomposament, algú hauria batejat com la veu del poble. La idea ha quallat tant que li han sortit clònics en altres localitats. A falta d’un potent mitjà de comunicació convencional que cohesioni una comarca que se sent tan lluny de Lleida com de Barcelona, No ets de la Seu omple el buit.

El Manolo va arribar de Sevilla el 1978, amb 17 anys, i es va posar a fer de cambrer. Quasi quaranta anys després, és el més urgellenc de tots, defensor del petit comerç al centre de la ciutat. Li preocupa la pròxima obertura d’un gran Mercadona, el segon més gran de Catalunya. Però li preocuparia més que els metropolitans descobrissin que l’Alt Urgell és terra generosa en bolets: “No volem la fama del Berguedà”. Aquests dies està ben distret amb els bolets de neu, les murgues (o múrgoles), les carreroles i les xicoies. Sí: des del centre de la Seu pots anar a caçar bolets a peu i és fàcil tornar amb el cistell ple. Un luxe. Els dies de mercat, dimarts i dissabte, no en falten mai.

En realitat, el Manolo pot estar tranquil. El Mercadona amb qui vol competir és amb les grans superfícies d’Andorra. Potser deixarà de ser veritat la queixa endèmica: “Entre Andorra i la Cerdanya, aquí no s’atura ningú”, repeteixen els de la Seu, que d’una banda voldrien més moviment i de l’altra, en canvi, fan gala de la seva tranquil·litat, de la qualitat dels seus comerços, de la preservació d’una identitat urbana i cultural. Tenen la Seu! El Retaule de Sant Ermengol! Els carrers porxats del centre històric! La Fira de Formatges Artesans del Pirineu! I el toc de modernitat: el Parc Olímpic del Segre, amb campiones incloses com la Núria Vilarrubla, membre del Cadí Canoë-Kayak, recentment proclamada campiona del món C1 sub-23 al Brasil.

El parc dels Ganyet

Amb la Montse Ferrer, tècnica de promoció econòmica de l’Ajuntament, i de la mà de dos Ganyet, el Ramon i el Francesc, germans de qui va ser alcalde, el Joan, visitem el Parc Olímpic del Segre. Els Ganyet són una institució. El Ramon, enginyer, va ser l’ideòleg del projecte. El Francesc n’és el gestor. El parc, creat al voltant dels Jocs Olímpics, va dignificar la façana fluvial de la Seu, fins aleshores pati del darrere de la ciutat. Es van construir nous pisos per als gitanos, 16 famílies que ara tenen unes vistes privilegiades. 200 joves de la comarca i d’Andorra es formen cada any en el piragüisme en aigües braves. Al seu moment va ser una instal·lació pionera, única, que s’ha imitat en molts llocs del món. La Seu també exporta entrenadors: han sortit d’aquí els de les seleccions nacionals anglesa, nord-americana i brasilera.

L’empresa municipal que gestiona les instal·lacions és autosuficient i atreu 50.000 practicants a l’any, entre professionals i de lleure. Precisament avui, mala sort!, s’ha espatllat una de les cintes mecàniques que remunta els canoistes sense sortir de l’embarcació. El desnivell és de 7 metres, que en una altra part de la instal·lació s’aprofiten per generar energia. La que sobra es ven a Fecsa. El gran projecte del parc? Fa dos mesos la Seu va ser designada seu del Mundial de piragüisme del 2019. Juntament amb l'occitana Pau, que l’acollirà el 2017, volen impulsar un clúster de canoa al Pirineu.

I del futur, al passat. El Carles Gascón i la Clara Arbuès, ell tècnic de patrimoni del Consell Comarcal i ella delegada de patrimoni del bisbat (1.000 esglésies, sense comptar ermites), ens obren les portes de la Seu, on al claustre, magnífic, l’Albert Villaró ens explica com el 1996 va haver d’excavar en un dia una tomba tardoromana: “Els paletes em tiraven rocs perquè marxés!” Entrem a l’església. Un romànic tan massís com imponent. Pelat. Els millors elements decoratius del conjunt estan repartits per tot el món: Nova York, Londres, Suïssa, Madrid, Vic, Barcelona... A la Seu retenen, això sí, la Mare de Déu d’Andorra o, segons els gustos, de Santa Maria d’Urgell, al voltant de la qual plana un secret que no podem trencar. La talla hi és però no hi és. I no puc dir més.

Pugem a la torre de Sant Just, d’on passem a la galeria que corona l’absis, des d’on s’observa una panoràmica de postal: teulades en primer pla, la verdor de la plana, el Cadí nevat al fons. A mà dreta, el palau del bisbe, senyorejat segurament per poc temps per Joan-Enric Vives, de qui es diu que aviat serà arquebisbe de Barcelona. Segons en quina ala del Palau et moguis, passes de territori espanyol a territori immune : és a dir, a Andorra. Sempre l’ombra andorrana. “Mentre hi hagi la frontera andorrana, hi haurà contraban”. És el gran tema invisible. “Des del segle XVIII n’hi ha hagut sempre”, apunta Villaró. El tabac portat d’estranquis mou molta gent, “un bon complement per a moltes famílies, sobretot ara que la crisi colla”. Ho diu tothom. Oficialment, a la Seu hi ha 789 aturats. I encara gràcies que gairebé 1.000 persones pugen cada dia al principat pirinenc a treballar. “Sense Andorra i el bisbat, la Seu seria com Sort o Jaca. Andorra és la primera empresa de la Seu”, sentencia el savi Joan Massa, ex secretari general del copríncep episcopal i ex síndic de greuges municipal. La principal empresa i alguna cosa més. També hi ha els que carreguen el fardo, o el fenomen dels garatges que no guarden cotxes sinó piles de cartrons. ¿El cas de l’Ausàs? “Una anècdota”, responen. La categoria ningú l’acaba de detallar.

Mala llet? No, gràcies

Entre els negocis que es fan a la llum del dia destaca per mèrits propis la Cooperativa Cadí, que aquest any en compleix 100 i la feina de la qual permet que alguns qualifiquin la Seu i l’entorn com una Holanda del sud. Té les instal·lacions al mig de la ciutat, al carrer Sant Ermengol, esclar. Dóna feina de manera directa a 120 treballadors (comptant els indirectes, 500), treballa amb 360 granges que produeixen 200.000 litres diaris de llet. La filosofia de l’empresa: “El nostre objectiu és pagar el litre al màxim”, expliquen el president, Lluís Clotet, i el cap del servei tècnic, Toni Torrent. I sempre han apostat per la qualitat, com ho demostren les seves DO protegides de mantega i formatge. Cosina germana de Cadí és la Cooperativa Pirenaica, que descarrega els ramaders de la feina i la inversió agronòmica.

A la Seu i comarca, doncs, queda clar que s’hi menja bé. I a l’antiga fonda de Cal Dolcet d’Alàs encara més. Però l’aliment diguem-ne espiritual va més escàs. A la sobretaula, el Joan Obiols, escriptor, insisteix que “falta vida social i debat públic”. I afegeix: “Anem bé en gastronomia, esports, entorn natural i urbanístic, però ens falta alguna cosa”. Relat? Discurs? Projecte global? Convicció? Fins i tot tenen un aeroport. I, tanmateix, la Seu no ha aconseguit fer realitat la vocació de capital del Pirineu. Li queda camí per fer.

RACONS

La Cooperativa Cadí celebra els 100 anys

Tenim el privilegi d’entrar a les instal·lacions de la Cooperativa Cadí, que aquest any en celebra 100. Els seus camions -en tenen 6- també formen part del paisatge de l’Alt Urgell i la Cerdanya. La marca Cadí ho patrocina quasi tot, començant pel bàsquet femení de la Primera Divisió estatal. Comercialitza 40 productes i és un dels grans motors de l’economia comarcal, fins al punt de convertir-la en una mena d’Holanda del sud. Amb unes 360 granges involucrades i la qualitat com a divisa, Cadí té tant passat com futur.

Els formatges de l’Eugeni de ca l’Eugene

L’Eugeni Celery regenta una de les millors formatgeries de Catalunya, la també centenària ca l’Eugene, fundada per un besavi originari de l’Arieja. Molts dels formatges que ven, la majoria del Pirineu -amb tirada a la part francesa-, els afina ell mateix al celler, on passen de tres mesos a un any i mig. Els pinta amb oli o salmorra. “El pare ja ho feia, n’he anat aprenent”, es treu importància. N’és un expert. I té molt clar que per apujar el nivell dels formatges catalans cal començar per la base: pels ramats.

A Alàs, vedells d’una raça de Nebraska... i futbol

A Alàs, a 5 minuts en cotxe de la Seu, a més del restaurant Cal Dolcet hi ha una família que s’ha especialitzat en carn de vedella de primera qualitat. Són la Urgell Isus, el seu marit Andreu i el seu fill Andreu. Van començar amb la vaca bruna i fa tres anys van introduir la raça agnus de Nebraska, “que filtra molt bé el greix a la carn”. Ho venen tot per internet, però ara volen obrir un punt de venda a la Seu. Es dediquen a això... i al futbol: l’Andreu pare busca talents joves per tot el món. El dia que els visito ell és al Senegal.