10/10/2015

Tenen res en comú Companys i Mas?

3 min

Aquest diumenge a l’ARA parlem de l’idealista Lluís Companys, la humanitat tràgica del qual és impossible que no ens commogui. Ell, que havia vist morir vilment assassinats al carrer, a trets, els seus mestres i amics Francesc Layret i Salvador Seguí —el Noi del Sucre—, va saber donar al seu afusellament transcendència i grandesa. “La meva petitesa no podia esperar un final més digne”, va escriure la vigília del judici farsa. Sol i derrotat, no va caure en la feblesa ni el plany, que haurien sigut ben comprensibles. Per això el recordem. Va morir per tots nosaltres, no ho dubteu. Va morir en pau, enamorat fins al final dels seus ideals: llibertat, justícia, Catalunya.

Aparentment, aquell Companys heroic i màrtir té poc a veure amb un Mas pragmàtic, tàctic. Ideològicament, no hi ha dubte que defensen i representen coses diferents. Personalment, diria que tampoc s’assemblen: l’un era inestable, arrauxat, sentimental; l’altre és sòlid, reflexiu, seriós. Seguint el psicòleg suís Carl G. Jung, Companys seria aire pur —creativitat impulsiva— i Mas terra freda —racionalitat pura i dura—. L’un va viure un període d’extremisme social i polític; l’altre ha crescut en un món ideològicament líquid i, malgrat l’actual crisi, més plàcid des del punt de vista socioeconòmic. Si a alguna figura històrica del catalanisme Mas s’ha declarat proper és a la de Prat de la Riba. I tanmateix...

Res uneix Companys i Mas? Doncs sí. Des de posicions fins i tot antagòniques, i des de psicologies tan contraposades, s’han hagut de carregar el país a l’esquena en moments decisius, i això els ha portat a oposar-se als seus: al seu entorn social i ideològic natural. En plena Guerra Civil, Companys va haver de frenar com va poder i saber —i no va poder gaire— l’esquerra revolucionària anarquista i comunista. Avui, en ple procés cap a la independència, Mas s’ha hagut de desmarcar de les elits econòmiques, fins a ser considerat un traïdor. Companys va haver d’atendre molta gent d’ordre, va salvar milers de capellans i famílies de dretes i va acabar posant el seu catalanisme per davant de l’obrerisme. Mas, assetjat pels seus, ha anat fent companys de viatge d’esquerres: ERC, molts exsocialistes i ara fins i tot la CUP. Els qui han seguit dia a dia la campanya de Junts pel Sí diuen que ha experimentat una profunda transformació fins a semblar un arrauxat orador d’esquerres. ¿Una mica a l’estil del Companys mític del “tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”?

Els agermana, també, una mena de sentiment fatalista, sacrificial. El 31 de desembre de 1933, mort Macià, Companys proclamava profèticament que si calia estava disposat a donar la vida per Catalunya, i malauradament va caldre. El Mas d’ara també té aquest punt d’autoimmolació, de personatge de tragèdia, de jugar-s’ho tot fins a les últimes conseqüències. En tots dos casos hi ha una dramàtica acceptació del que suposa posar-se al servei d’una causa que d’alguna manera et supera.

Finalment, tenen en comú una gran capacitat de resistència, digueu-ne tossuderia o tenacitat. Per això de tots dos es va dir i es diu que s’han tornat bojos. Darrere les seves respectives actituds de no desviar-se del camí pres malgrat els riscos evidents (Companys no va fugir per evitar que l’agafessin els alemanys i l’entreguessin a Franco; Mas no plegarà per estalviar-se els problemes d’una ruptura no pactada), hi ha la consciència —potser exagerada i, si voleu, egocèntrica, però al capdavall ben real— que el seu destí polític ja està marcat i decidit. La seva vida és la política. Són bèsties polítiques. Companys va decidir lligar el seu destí a la derrota de Catalunya. Mas ha decidit lligar-lo a la victòria del país.

stats