13/05/2017

Tota la anormalitat del món

2 min

He vist un noi en un banc davant un hotel de luxe tocant la guitarra sense demanar res a canvi. Només pel plaer de fer música enmig del trànsit: se’l veia abstret, concentrat en cada corda, cada acord. Era un brot verd que despunta en l’asfalt, música celestial.

(¿Ens sembla normal inaugurar escoles innovadores en barracons?)

He vist les capçades dels arbres tenyint el cel d’un verd jove i frondós. Oh, primavera a ciutat! Sol, núvols i pluja jugant a fet i amagar. I al pati de casa, un infantil esclat de colors, la terra molla i el cant dels ocells a primera hora.

(¿Ens sembla normal que es morin totes les palmeres? ¿Que no sapiguem aturar el canvi climàtic?)

He vist com les noies passegen altives en bicicleta mentre els nois van a corre-cuita, rabents com el vent. He vist com elles sempre arriben puntuals, pentinades i oloroses, i ells van tard i força desmanegats. I he vist com al final les seves mirades sempre es troben, deleroses.

(¿Ens sembla normal que els negres africans portin anys passejant carrets de ferralla sense trobar les seves noies?)

He vist astorat una adolescent al bus que no parava atenció al mòbil, ficada en un somieig, els ulls perduts, espurnejants. Potser era un amiga del noi de la guitarra. Potser un ésser d’antany o un àngel. L’he observat fins que m’ha trobat la mirada.

(¿Ens sembla normal aquest silenci eixordador amb el qual a vegades ens comuniquem?)

He vist una colla de xavals fent salts pel carrer per damunt de bancs, parterres i marquesines, com micos selvàtics desplaçant-se compassadament en una folla dansa gimnàstica, artistes de circ sense xarxa. ¿El seu és l’art per l’art de no anar en lloc? ¿El risc de voler ser feliç?

(¿Ens sembla normal que un jove sàpiga que potser mai no guanyarà prou per viure sol?)

He vist un munt de caps sota gorres amb visera d’on sortien cues i cuetes, cabells de l’arc de sant Martí. He vist braços i colls i cames pintats de negre. I anelles a la pell i estrips a la roba i... El cos és la nostra primera obra d’art, la més bella i delicada, i no parem d’innovar-la, saltant d’una moda a l’altra.

(¿Ens sembla normal que no sapiguem refrenar l’impuls consumista que portem tatuat al cervell?)

He vist, en passar per la tanca del seminari, com em penetrava l’aroma de la flor de tarongina, evocadora de tots els plaers terrenals. M’hauria hagut d’aturar i deixar-me portar pels sentits, els sentits que dins dels murs encara aprenen a reprimir uns pocs novicis.

(¿Ens sembla normal no saber si creiem realment en res?)

He vist, a l’hora del cafè, un formigueig d’oficinistes que sortien al carrer a fumar, a queixalar l’entrepà, a teclejar icones. Fins i tot n’hi havia que xerraven animadament i el vent despentinava els seus desitjos inconfessables.

(¿Ens sembla normal que l’únic desig de l’altra mitja humanitat sigui sobreviure?)

I he vist un infant arraulit al llindar del portal de casa, el plor estrident, desconsolat: aquella por a sortir al carrer, a sortir al món, a viure i lluitar. Els pares sàviament ignoraven el seu dolor primari. Un dia tots vam posar-nos a caminar sense saber què ens esperava, oi?

(¿Ens sembla normal tota aquesta anormalitat que espera als infants?)

stats