Tranquil·lament corruptes

Davant la corrupció, hi ha dues aproximacions periodístiques possibles: la necessària denúncia i la no menys necessària explicació de les causes, del substrat social i cultural que li fa de caldo de cultiu. En el primer punt, la feina és inesgotable. En el segon, s'acumulen les preguntes. De Pallerols a Bustos, els casos es van reproduint com bolets: ¿som potser enfront d'una malaltia crònica? És incurable, doctor? I, al marge de les culpabilitats que correspon dirimir a la justícia, ¿per què mai ningú no assumeix responsabilitats? Per què som tan autoindulgents?

És com si el sistema promogués una mena de tolerància difusa i hipòcrita. Es comença fent factures en negre i s'acaba per justificar-ho una mica tot. Mai no n'hi ha per tant, oi? Preval la consciència que, qui més qui menys, tothom fa la viu-viu. Governants i polítics no són una excepció, no són ni millors ni pitjors que la resta, formen part d'aquest tothom , del consens sord consistent a deixar fer. O a preferir no saber. Molt llatí, tot plegat. Molt catòlic. Això del pecat original ha fet molt de mal: molta assumida mala consciència. I endavant.

Bertrand Russell creia que "bona part de l'ètica cristiana és massa elevada per ser d'aquest món". I que, per tant, la gent ha entès sempre que no calia agafar-la al peu de la lletra. En qüestió d'ètica, ha quedat establert que una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Cristians a l'hora de pensar però no necessàriament quan toca actuar. Russell, atret per la Xina, trobava més adequada l'ètica de Confuci, "moderat en tot, fins i tot en la virtut". Confuci creia que els homes naixien bondadosos però no perfectes. No els exigia heroïcitats com parar l'altra galta, però sí coherència i sentit comú. Potser amb això ja faríem.