14/08/2016

Visca la República!

3 min

La història ha estat sempre una eina de futur. Cada generació la reescriu, busca obrir-se un camí amb les pròpies lliçons del passat. El que està passant ara al voltant del Born té a veure amb això. Catalunya viu un moment de canvi, fundacional. En aquesta cruïlla històrica, la relectura del passat resulta crucial: on ens hem d’emmiralllar? On hem de posar l’èmfasi? Què volem recordar i què volem oblidar?

La transició a la democràcia va ser un altre moment fundacional. Per conveniència mútua dels qui la van pactar va bastir-se sobre l’oblit, molt especialment sobre l’oblit republicà. Ni als franquistes disposats a transaccionar i que, per tant, es volien blanquejar, ni a l’esquerra hegemònica que volia guanyar centralitat (socialistes i comunistes) els interessava el precedent democràtic republicà. Uns i altres van encasellar-lo com un episodi de radicalitat conflictiva. Tots tenien coses de què avergonyir-se. Tampoc la dreta catalanista s’hi sentia còmoda: no havia estat el seu moment, ni de bon tros. Cambó i la Lliga eren poc populars. Els apassionants anys republicans van quedar com el preàmbul d’una guerra que no es volia remoure. Els perdedors van passar a ser doblement vençuts. Es va imposar una mena de presentisme: la Transició es va construir convertint-se a si mateixa en matèria històrica. Molt ràpidament, quasi durant la mateixa Transició, es va fer història de la Transició, inclòs l’antifranquisme tardà, dins el qual s’hi van afegir també els elements dissidents o crítics del règim. Ni tan sols Tarradellas -l’únic lligam a tot l’Estat amb la legitimitat republicana- va jugar la carta de la memòria republicana. Intuïa que no l’afavoria. Va jugar a l’èpica de l’exili. Però l’exili de què? Això no interessava.

Curiosament, o no tan curiosament, el moment fundacional republicà, l’abril de 1931, també havia estat marcat per un fort presentisme. A Catalunya, per exemple, es va girar full del Noucentisme. La continuïtat amb l’obra de la Mancomunitat va existir però soterrada, no explicitada. El Noucentisme era el D’Ors defenestrat, elitista. Manava el futur revolucionari, el trencament amb la monarquia, les avantguardes. El fracàs dels intel·lectuals de l’antiga Acció Catalana, els joves noucentistes, n’és la prova més evident. Molts van quedar descol·locats, alguns es van integrar a l’obra de govern republicana però a títol individual.

Què ens passa avui? Aquests darrers anys de frustració autonòmica i maduresa catalanista sí que han portat, afortunadament, un retorn a la història i la memòria. Perdut i rebutjat el referent immediat pujolista, caigut en desgràcia el relat de la Transició -i amb ell en part de l’antifranquisme-, s’ha produït un retorn a un altre passat. Hi ha hagut, sobretot, una gran demanda popular -certament molt mal atesa- de recuperació de la memòria de la Guerra Civil, s’ha reivindicat l’obra de la Mancomunitat i sobretot els darrers temps, arran del Tricentenari del 1714, s’ha reculat fins a la Catalunya austriacista.

El Born ha estat l’epicentre d’aquest retorn al passat. La pretensió de portar-hi ara la reflexió sobre la pervivència del franquisme en democràcia ha estat rebuda amb suspicàcies. No es tracta de tornar a l’èpica antifranquista, sinó més aviat de mostrar la fragilitat d’una Transició desmemoriada que va permetre continuïtats franquistes, per exemple en l’estatuari públic. “Aquesta vegada això [el franquisme] serà pitjor que el 1714”, afirmava Cambó des de l’exili. Tenia raó. La petjada del dictador encara persisteix, als carrers i als despatxos. I també en les polítiques de memòria: per exemple amb la persistència de l’oblit republicà. Quant trigarem a tornar a reivindicar la República sense complexos?

stats