16/05/2015

Vull ser cosmopolita!

3 min

Una frontera catalana? Sí, esclar. Vull la meva frontera per no haver-me de preocupar més per les fronteres, per sentir-me ciutadà del món amb plenitud, responsablement solidari amb la resta dels habitants del planeta Terra. És com voler suficients diners per no haver-te de preocupar més pels diners, per disposar-ne lliurement i regalar-ne, si vols, generosament. Només ho pots fer quan són teus i en tens prou. Només pots sentir-te veritablement cosmopolita quan veus reconeguda la teva petita part del cosmos, la teva polis.

A Refundar el cosmopolitisme (UB) el filòsof tunisià Yves Charles Zarka, tot i ser conscient que les fronteres no són ni naturals ni racionals, sinó fruit de la història sovint violenta, les defensa. Hi veu un sentit positiu. “Una frontera no és només allò que separa o discrimina, sinó també allò que permet el reconeixement i el retrobament amb l’altre”, tant a nivell psicològic com ètic o polític. “El que cal combatre són els murs, però no les fronteres”, precisa. Els primers són unilaterals, les segones avui les hem d’entendre com una forma de reconeixement mutu. “Un món sense fronteres seria un desert homogeni, sense diferències col·lectives”. Zarka ho diu des de la seva idea d’un cosmopolitisme que “imposa peremptòriament l’aplicació d’una política d’hospitalitat contra una política d’hostilitat”, un cosmopolitisme que és l’altra cara de la mundialització o globalització. Sí, l’hospitalitat de la qual ja parlava Kant, com a fonament de “la pau perpètua”, una hospitalitat que l’Europa actual, i l’Espanya de Fernández Díaz en particular, semblen haver oblidat. “El dret de tot estranger a no ser tractat com a enemic al país on arribi”, deia Kant.

¿Tenim, doncs, dret a bastir una frontera catalana, una frontera que sigui hospitalària? Zarka creu que l’humanisme cosmopolita ha de sorgir de les nocions de pertinença a un lloc i a una cultura, d’una banda, i de la responsabilitat respecte al conjunt de cultures i llocs (és a dir, del respecte a la diversitat humana i a la natural, de la mare Terra), de l’altra. “Conduir l’home a la seva veritable condició vol dir fer-lo tornar a baixar a terra”, en el sentit concret i global alhora. Diu més: “El que és cosmopolita ha de ser regulador del que és polític, no substituir-ho”. De nou un sí a les fronteres.

Dins aquest seu discurs, hi ha una altra idea molt interessant: “La Terra no és sols un lloc de residència”. O de pas. És el lloc. És la condició prèvia de la nostra existència, és un lloc, a més, a compartir. I ara sabem que és un lloc vulnerable, finit. Per això cal tenir-ne cura, preservar-lo i respectar-lo. I el mateix passa amb el nostre lloc particular, la nostra ciutat o país. No pot ser, tampoc, un mer lloc de residència. No podem viure com a turistes, aliens a la cultura i a la llengua de l’indret que ens acull, ficats en la nostra bombolla. Davant el fals cosmopolita, la condició cosmopolita de Zarka ens exigeix l’arrelament local. No es pot ser només global, no es pot ser un home en abstracte. “Cada home porta dins la forma completa de la humana condició”, escrivia Montaigne.

I, per acabar, ¿com ho fem per posar una frontera sense violar la democràcia espanyola de la qual formem part? Remuntant-se a Antígona, passant per Buchanan, Milton i Thoreau, l’autor tunisià formula “el dret cosmopolita de resistència”, que és, diu, metapolític, i que, per tant, no pot ser concedit per ningú. “És un dret del ciutadà del món”, que té “el dret legítim de resistir en virtut de la responsabilitat universal de la qual està dotat”. ¿Resistirem, els catalans, en el nostre afany d’anar sols pel món? ¿Serem capaços d’atorgar la màxima llibertat a la nostra polis? Tindrem el valor d’esdevenir plenament cosmopolites?

stats