Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

El camí d'Antoni Castells

EN REALITAT, i contra el tòpic, el sentit comú és bastant comú. Va a temperaments, però la majoria de persones, quan a la feina, a la vida o en la circumstància que sigui topen amb un camí bloquejat, acaben canviant de ruta. Els més cabuts s'hi tiren de cara, proven de trencar el mur. A vegades la seva tossuderia és admirable. Alguns cops fins i tot se'n surten. Però en la immensa majoria el sentit pràctic s'imposa per buscar alternatives. L'important és fer camí, no quedar-se encallat, frustrat.

L'exconseller d'Economia Antoni Castells és un home tan rigorós com tossut. Durant anys va liderar, sovint des de la discreció, l'intent d'aconseguir un model de finançament just per a la Generalitat de Catalunya. Les millores que es van anar aconseguint en bona mesura són culpa seva. La tossuderia d'Antoni Castells el va portar a posar-se finalment al capdavant de l'aventura política amb el tripartit de Maragall, amb l'objectiu de resoldre definitivament la qüestió. Però totes les esquerdes que ell mateix havia contribuït a fer al mur del dèficit fiscal no van ser suficients. Castells també es va quedar a mitges, decebut, cansat.

Naturalment, ha necessitat un temps per pair-ho. Ell, i molts dels que fins fa quatre dies han cregut en l'encaix de Catalunya dins d'Espanya. Ahir Castells va admetre el fracàs del federalisme. Va admetre que el mur és alt i imbatible. I que només el podria trencar la mateixa classe política espanyola. Però no ho faran. Per això sols queda el sentit comú d'agafar un altre camí.

PUBLICITAT
PUBLICITAT