El conte de Mas i Junqueras
Hi ha pares que creuen que no han de mentir als fills. Santa innocència! Acostumen a no tenir tan clar, en canvi, que no s'hagin de mentir a ells mateixos. Per Nadal aquests pares ho deuen passar molt malament. El tió, els Reis Mags... Pobra mainada. Què faríem sense fantasia? Què faríem sense mentides? La prosaica realitat, i tan prosaica que pot arribar a ser!, veritablement ens esclafaria.
En realitat, la canalla no té cap problema amb les mentides: per a ells poden ser del tot reals, mentre que la realitat sovint els resulta incomprensible, fins i tot la poden arribar a veure com una tosca mentida. El problema el tenim els adults, que hem adoptat les mentides com una assegurança de vida sovint sense ser-ne conscients. Hem integrat tan bé la mentida que ja no la reconeixem: forma part íntima del nostre quefer quotidià, com una vivència feta de moltes petites falsedats sense les quals no ens en sortiríem. Hauríem de reconèixer més planerament que la necessitem.
La mentida és com un país invisible, que sabem que existeix però fem veure que no hi és. És la pobresa de mig planeta, que ignorem per aspirar a la tranquil·litat del nostre dubtós benestar. És com l'igualitari estat del benestar, una desigual ficció universal només per a classes mitjanes. És l'addicció al consum, que disfressem de necessitats imperatives sempre renovades. És com un amor oblidat que mai hem aconseguit oblidar. És l'enemic tolerat amb el qual compartim hipocresies entranyables. La mentida és condició necessària i garantia d'una imperfecció habitable. Que els déus ens deslliurin de la perfecció veritable. La mentida és terrenal, la veritat és celestial. La mentida ens proporciona plaers veritables, la veritat ens fa somniar grans mentides.
Hi ha una cançó d'Aute que fa: " Todo es mentira menos tú ". Potser sí, potser no. Perquè l'amor és alhora la veritat i la mentida més gran. Mai ningú no ha fet una enquesta per mesurar l'amor de la població perquè no és una qüestió de veritat o mentida, de sí o no. Josep Pla es va crear un personatge de mentida per ocultar la seva gran veritat: una tendència irrefrenable a estimar les dones, a estimar el país. Necessitava mentir-nos amb posat d'escèptic a través de la ficció assagística per poder-se sentir lliure d'estimar de debò en la intimitat. El pudor i la timidesa a vegades fan fer coses estranyíssimes.
Esclar, la mentida és tan necessària com la veritat. De fet, les múltiples petites mentides habituals són les que donen valor a les poques veritats que de tant en tant treuen el cap, i que tant ens poden incomodar com fer-nos immensament feliços. Hem assumit, per exemple, que la política és un apassionant joc de mentides més o menys útils, de trampes encadenades a un objectiu suposadament noble. Per això quan enmig de la política esclata una veritat forta, rotunda, ens en meravellem com infants. Ara mateix, entre nosaltres, aquesta veritat té tres noms gravats en or en l'imaginari col·lectiu: dret a decidir, estat propi, in-dependència. Tres noms que podem resumir en una veritat massa gastada i sempre eterna: llibertat. L'aconseguirem?
Emparats en aquest ideal, Mas i Junqueras ens han començat a escriure un conte per a grans i petits, una aventura fantàstica. Promet molt. És un conte trepidant, amb dolents de pel·lícula, perillosos companys de viatge i secundaris inesperats. I ara mateix tots desitgem que la ficció duri i que quan ens despertem de la mentida, el final sigui de debò. I si pot ser que acabi bé. El que no volem, en cap cas, és saber tota la veritat d'entrada, perquè sospitem que no hi ha una única veritat. Tan real com la vida.
