El debat sentimental
Segur que alguna vegada us ha passat: algú molt proper es mor -un avi, per exemple, o un vell amic- i no aconseguiu sentir la tristor que tocaria. Us quedeu buits, freds. L'únic que constateu és precisament un sentiment de culpabilitat per no notar res d'especial, per no vessar cap llàgrima. En família, amb els amics, a la feina, els sentiments són importants, però sobretot són difícilment controlables. Van a la seva. A vegades són a flor de pell, d'altres s'amaguen misteriosament. En política també passa. I tanmateix són tan importants! "L'home entén el món a través de l'amor i la raó", deia Erich Fromm.
La pertinença a una col·lectivitat acostuma a tenir components molt personals, lligats a la pròpia experiència vital, als entorns familiars o d'amistat, als records de la infància, a viatges, pel·lícules, cançons... Tot barrejat en un garbuix de sentiments i raons. Per això és intel·ligent que des del catalanisme es tracti l'assumpte amb guant de seda. La consigna és: "No hi haurà trencament sentimental amb Espanya, amb la seva gent, la seva cultura, la seva llengua". El zel a explicar l'estat propi com un punt de trobada plural, obert a totes les sentimentalitats identitàries, que no renuncia al castellà com a llengua del país, és un encert, però no evitarà la por dels que ara ja se sentien personalment còmodes en una dualitat avalada pel marc polític actual.
Quan Carme Chacón diu que no vol decidir si el seu fill ha de ser català o espanyol perquè vol que sigui les dues coses alhora, està parlant bàsicament de sentiments, no de política. Està parlant d'ella, del seu passat, de la seva admiració per Felipe González i segur que de moltes altres coses perfectament respectables. De la mateixa manera, la motivació principal del centenar de professors universitaris i professionals que han firmat el manifest "federalista i d'esquerres" en què afirmen que volen seguir sentint-se catalans i espanyols en realitat és la mateixa: és sentimental. Perquè, ¿qui ho diu que una Catalunya amb estat propi no pugui ser federalista i d'esquerres, per exemple respecte d'Europa? ¿I qui pot ser federalista i d'esquerres i no celebrar el dret a decidir? El seu, de nou, no és un problema polític, sinó emocional.
El debat sentimental identitari no interessa a un sobiranisme carregat de raons econòmiques, polítiques i culturals. En canvi, és l'únic refugi que queda als que els reca perdre el lligam polític amb Espanya. Davant l'evidència dels greuges que rep Catalunya, els costa construir raons. I sobretot els costa trobar aliats per construir-les a la resta de l'Estat, tant a l'esquerra com a la dreta. Ebre enllà no troben pràcticament ningú que tingui cap alternativa per a un encaix generós de Catalunya. Enmig d'un autonomisme en reculada, el federalisme ho té més magre que mai. Li ha passat el moment històric.
Però tot això no treu que el debat sentimental sigui real. Potser l'autèntica por és aquest sentiment de culpabilitat quan et fallen els sentiments: no els surt aquella tristor interior davant la possibilitat de deixar de ser políticament espanyols. En realitat saben que a la pràctica ho notaran ben poc. Ni que una futura Catalunya independent es construís damunt un ideari excloent i homogeneïtzador, cosa que no és en l'agenda, resultaria molt difícil esborrar l'espanyolitat dels que la senten ben seva. Ni l'estat totalitari franquista va poder eliminar la catalanitat ni un estat democràtic català farà res de semblant a la inversa. Ja ho va escriure Rubert de Ventós fa anys a De la identitat a la independència: la separació ens farà més propers, ens permetrà viure la hispanitat -ell la prefereix a l'espanyolitat- sense cap càrrega de prejudici polític.
