Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

Els espies i les infidelitats polítiques

JOHN KERRY, secretari d'Estat nord-americà, creu que això d'espiar governs "és una pràctica usual". Vaja, que és la cosa més normal del món, que s'ha fet sempre i que endavant les atxes. Quines manies que tenim aquests europeus, oi? No m'imagino Kerry dient el mateix sobre, posem per cas, una hipotètica infidelitat matrimonial d'Obama, encara que hi hagi tants precedents d'alegries extraconjugals en la política presidencial dels Estats Units. Es veu que la fidelitat a la parella és sagrada i que, en canvi, la fidelitat a la pàtria admet perversions democràtiques com espiar els amics europeus.

I què en pensem, els amics europeus? Doncs en un racó del Vell Continent, al sud-est dels Pirineus, al partit de Duran i Lleida són més puristes. No admeten infidelitats de cap mena, i punt. Sobretot si afecten el líder incombustible. Al parell de joves militants que van jugar a fer d'espies filtrant les declaracions del cap de colla, tot i que ja s'hagin donat de baixa, els volen denunciar si no es disculpen per escrit. Això del perdó és molt democratacristià. Una solució potser seria que passessin pel confessionari: "Tres parenostres i no hi torneu". Però m'assalta un dubte: ¿si haguessin pecat de pensament, també s'haurien hagut de donar de baixa? Realment, la militància política cada cop es complica més. No m'estranya que la gent s'apunti a les plataformes de la societat civil i es dediqui a muntar concerts i cadenes humanes. És més divertit, senzillament. I més lliure.