Publicitat
Publicitat

18 de juliol del 1936: Res no va ser exactament el que semblava

Els historiadors Mary Nash, José L. Martín Ramos i Robert S. Coale desmunten tòpics

La derrota de la revolta feixista el juliol del 1936 a Barcelona, ara fa 80 anys, no va anar com tantes vegades s’ha explicat. No va ser, per exemple, un conte amb final feliç del poble aturant l’exèrcit, com ara sembla que ha passat a Istanbul. L’immediat paper de les dones milicianes fusell en mà de l’inici de la guerra aviat va quedar en no-res. I les Brigades Internacionals van convocar molts menys lluitadors del que s’ha dit i van necessitar molts reforços espanyols.

Aquestes són algunes de les reflexions que ahir van fer els participants en el simposi organitzat a la Universitat de Barcelona pel Diplocat i l’Observatori Europeu de Memòries, inaugurat pel conseller Raül Romeva. L’historiador José Luis Martín Ramos va obrir foc: “La Generalitat coneixia els plans dels revoltats i va poder preparar un contracop. Per això en un primer moment van ser les forces d’ordre les que van frenar els sublevats, i només després van venir els obrers, que d’entrada majoritàriament no tenien armes”. Martín Ramos ho té clar: “La imatge tòpica del cop derrotat pels obrers és falsa”. I ho diu un historiador del moviment obrer, que també defensa Companys: “Quan, en efecte, els obrers van aconseguir les armes de les casernes, era molt difícil aturar-los. Per no afeblir la resposta als sublevats, Companys hi va pactar. No va ser ell qui els va donar les armes”. I pel que fa a la Guàrdia Civil, “amb uns comandaments més lleials a la República que els seus subordinats, no va sortir al carrer fins que el cop ja estava en procés de ser aturat”.

El nord-americà Robert S. Coale, especialista en les Brigades Internacionals, també va desmuntar tòpics, començant pel nombre: van ser uns 35.000. Franco mateix va estar interessat a inflar la xifra. “Ni tots els estrangers que van lluitar a Espanya van incorporar-se a les Brigades, començant pel mateix Orwell, ni tots els que van lluitar a les Brigades eren estrangers”.De fet, com més avançava la guerra, més s’havien de complementar els batallons amb espanyols: “L’estiu del 1937 més de la meitat de soldats de les Brigades no eren estrangers”. I un últim detall: la famosa Brigada Lincoln no va existir. En realitat, era “la Quinze”, i només hi havia un batalló Lincoln. “Va ser un nom propagandístic promogut des de Nova York per aconseguir fons i reclutes”.

Milicianes efímeres

El tercer front desmitificador del simposi va venir de la mà de la també historiadora Mary Nash, per a qui les milicianes amb armes, granota blava i pantalons, una imatge innovadora que trencava l’arquetip de la dona domèstica i maternal, “mai van ser una figura còmoda dins el mateix bàndol republicà i antifeixista, on aviat van produir-se campanyes de descrèdit -inclosa la que les vinculava amb la prostitució- i on tan d’hora com la tardor del mateix 1936 Largo Caballero va dictar la seva retirada del front”. Les milicianes van anar desapareixent del front i dels cartells, i ni les mateixes organitzacions femenines ho van qüestionar.