¿Morirà el capitalisme per un excés de capitalisme? Fins i tot el papa Francesc, cap de l'Església més rica i poderosa, durant segles avaladora moralment del dret a enriquir-se, acusa ara d'homicida un sistema que s'ha globalitzat, més universal que la mateixa Església. Escàpol al control dels governs, desbocat, el capitalisme financer sembla tan imparable com desprestigiat. Després de donar-li ales en un primer moment, paradoxalment la desaparició del comunisme ha acabat traient-li legitimitat. Sense un enemic que et justifiqui, t'has de guanyar tu sol el sentit. No ha estat el cas: el capitalisme s'ha emborratxat de si mateix, i ha deixat tocada la classe mitjana occidental, gran beneficiada i puntal del consum creditici.
(Des de ja fa unes quantes dècades, la mort ha mort, ha anat desapareixent sigil·losament de les nostres vides. En les societats pageses, era una celebració, una ocasió per retrobar la tribu dispersa, els familiars escampats. Era la joia en la pena. Ara és un acte no exactament vergonyós però sí incòmode, i sobretot molt sovint desproveït de significat, efímer, rutinari. La mort es calla. En parlem poc, l'oblidem ràpid. No tolerem que la mort ens faci pensar en la mort, en un més enllà incomprensible, inútil, incomptable. I, tanmateix, no ens adonem que ofegant el misteri de la mort fem més incomprensible el preciós misteri de la vida, que va perdent tot el seu autèntic sentit, colgada en un estressant remolí d'acció.)
Tornem-hi, doncs: ¿morirà el capitalisme per un excés de capitalisme? La desregulació dels mercats, entesa com una utopia liberal, està portant el daurat sistema al límit. Però el malalt té una misteriosa mala salut de ferro. Després de la lliçó de la crisi financera de Lehman Brothers, el propòsit d'esmena ha quedat a mitges. A l'inici, amb llàgrimes de cocodril, algú (l'histriònic Sarkozy) va parlar de reformar el capitalisme. I tanmateix la lògica especulativa, potenciada fins al paroxisme per la revolució informàtica i comunicacional, resulta imbatible, ni que sigui autodestructiva. El diner, una abstracció cada cop més forta, té vida pròpia. És un invent tan útil, tan genial, que ens pot arribar a fer inútils. Abans el patró or també ens enlluernava, però era tangible, mesura última de totes les coses. Ara ja no hi ha cap patró que aturi el miratge de la multiplicació dels pans i els peixos ad infinitum . Qui no s'ha vist mai com un rei Mides qualsevol? Volíem ser déus i esdevenim víctimes de la nostra cobdícia. Somniàvem un cop d'audàcia a la borsa, una compra-venda hàbil d'un immoble... Sense esforç. Guanyava la velocitat en el joc, el risc. La vida com un gran casino i nosaltres els seus titelles addictes. I mentrestant l'economia productiva del treball -escàs- i l'estalvi -minso- segueix malvivint al món real. Agonitzem dins un sistema ingovernable, expert a sobreviure a totes les crisis.
L'esperit de revenja del jueu Shylock, el shakespearià mercader de Venècia, ens semblava primitiu, malvat. Ens havíem cregut globals, asèptics, volíem la riquesa per a tothom: la bona nova universal del capitalisme popular meritocràtic. Però ves per on ens ha desregulat la utopia possible de l'estat del benestar. Esclar: no pensar en la mort no vol dir que la mort no existeixi. Ni pensar en una riquesa fàcil i infinita, autònoma respecte del bé comú organitzat, no evita que rere la sort d'alguns hi hagi el dolor de molts. Els peixos potser no són conscients que el seu medi és l'aigua. Els éssers humans sí que som conscients del nostre medi, que no és ni el diner, sobrevalorat com si fos l'aire que respirem, ni tan sols el benestar material com a promesa de felicitat. El nostre medi de debò, allò que ens fa viure, el que ens fa tocar de peus a terra i ens fa somniar, és la consciència de la mort i, per tant, del regal de la vida. I, si com diu el papa Francesc, l'economia mata, potser ha arribat l'hora de ser-ne conscients. Parlem, doncs, de la mort: ¿de la mort del capitalisme?
