Publicitat
Publicitat

El mal d’Espanya, segons Pierre Vilar

Un dia del 1931, encara en plena eufòria republicana, un jove de 25 anys que amb el temps esdevindria el reconegut hispanista i catalanòfil Pierre Vilar, davant la Casa Velázquez de Madrid, demanava a un important intel·lectual i polític espanyol republicà què en pensava de l’Estatut de Catalunya, aleshores en plena negociació. La resposta el va inquietar i decebre: “Si no n’estan contents els enviarem la Guàrdia Civil”, li va deixar anar el personatge.

Al cap d’uns anys, amb la Guerra Civil ja acabada i Franco al poder, l’1 de juny del 1939, ja tots dos fora d’Espanya, Vilar confessava al mateix interlocutor, per carta, aquell desencís: “Em va afectar molt, em va entristir molt”. Tot i que no hi ha constància segura de qui era el personatge en qüestió ni de si va arribar a rebre la missiva, tot apunta que es tracta de l’historiador castellà Claudio Sánchez-Albornoz, azañista, ministre d’Instrucció, ministre d’Estat i vicepresident de les Corts durant la República. En l’escrit, Pierre Vilar li recordava: “Se’l considerava com un amic de Catalunya, tots els seus discursos i la seva posició oficial en donaven testimoni; crec fins i tot que vostè pensava profundament que calia un Estatut. Però, sentimentalment, vostè tenia en el cor una violenta passió anticatalana”. Per això Vilar, que en els anys republicans vivia a Barcelona, no va traslladar el temerari comentari als seus amics: “No vaig dir-ho mai a cap català; m’arriscava a convertir-lo, d’autonomista, en separatista”.

Aquest revelador episodi, amb la carta inèdita inclosa, el recull Rosa Congost al llibre Les lliçons d’història (ed. L’Avenç), una biografia intel·lectual dels anys de formació de Vilar, que des del marxisme ja aleshores considerava Catalunya com a nació. Mirant enrere cap als orígens del catalanisme polític, afegia en la lúcida missiva: “Al cap de cinquanta anys de discussions molt aspres (on els castellans han estat sovint més violents en les seves expressions menyspreadores que els catalans) ja no es pot parlar més d’unitat espanyola i en conseqüència -per a aquells que no tinguin por de les paraules- els problemes ja no són «regionals», sinó «nacionals»”. I reblava: “Una de les raons que em fan considerar Catalunya com a nació és el fet que sigui detestada com a nació pels seus veïns”.

Qui més de dues dècades més tard publicaria el llibre cabdal Catalunya dins l’Espanya moderna tenia ja a finals dels anys 30 una percepció del desencaix Catalunya-Espanya que malauradament s’ha demostrat encertada i persistent. Les declaracions d’amor a Catalunya massa sovint han anat, i van encara avui, acompanyades d’una fonda prevenció, per no dir incomprensió, cap al catalanisme. “Espanyols d’esquerres i de dretes estan d’acord avui en el seu anticatalanisme; jo havia esperat de la guerra un altre resultat, però no puc negar els fets [...]: fins i tot els partidaris de l’autonomia i de l’Estatut han esdevingut unitaris”, afegia Vilar. “En realitat -continuava-, els polítics castellans jutgen molt Catalunya a través dels polítics catalans; i imaginen que el catalanisme és un producte dels polítics catalans. Però quan un ha viscut anys entre els intel·lectuals catalans, entre els estudiants, entre els joves, quan un ha recorregut el camp català, ha llegit els diaris, escoltat els cors, etc., etc., un se sent obligat a admetre que hi ha tanmateix alguna cosa més profunda, i que probablement els polítics catalans són un producte del catalanisme, i no al contrari”.

En fi, aquesta carta és una altra lliçó pòstuma de Pierre Vilar. Una lliçó que no va ser escoltada per un passional Sánchez-Albornoz i que ben probablement seguirà sense ser escoltada per la classe política i intel·lectual espanyola del segle XXI. No escoltar: el mal d’Espanya.