Publicitat
Publicitat

El 27-S i el mirall trencat de la premsa

Ja fa temps que Catalunya es mira al mirall d’Espanya i no s’hi reconeix. S’hi veu deformada. És un mirall antic, corcat, amb estranys reflexos. La llei d’aquest mirall no reflecteix tota la realitat. És com si algú l’anés movent sempre perquè no ensenyés determinades coses. És un mirall que no accepta que et vegis tal com ets. Els amos del mirall embogeixen quan els col·loques davant un altre mirall: el mirall català. Això és el que està passant ara.

Agafem la coneguda teoria de Gaziel sobre la premsa mirall i la premsa projector. La primera seria la bona, la que reflecteix fidelment la realitat, sense interferir-hi, objectivament. La segona, la combativa i polititzada, la que projecta un ideal de futur, un fort raig de llum per guiar la societat, al marge de quina sigui la realitat. D’aquesta manera, Gaziel es carregava d’una tacada tota la premsa catalanista i situava el seu diari, La Vanguardia, com el reflex autèntic de Catalunya i el model a seguir. Encara hi ha qui la repeteix amb l’indissimulat afany de traslladar-la mimèticament al present per erigir-se en diari mirall. El que passa és que, aquí i a Sebastopol, els diaris que es volen fer passar per mirall alguna cosa amaguen a l’armari. Acostumen a ser un autèntic mirall... del poder. Per això sovint l’opinió publicada no coincideix amb l’opinió pública. Afortunadament, gràcies a les xarxes socials i l’univers digital, la premsa de sempre ja no té el monopoli de la informació. Sí: la suposada premsa mirall ja fa temps que és un mirall trencat. I així, sense adonar-se’n, s’acosta molt més a la veritat parcial que representa.

Ja comença a ser l’hora, doncs, de cantar-li les absoltes a l’ocurrència gazeliana. De fet, mai ha reflectit l’estantissa veritat de la premsa. Superada la Renaixença, la premsa catalana, com el gruix del país, es va fer catalanista i es va modernitzar extraordinàriament: era de partit, d’acord, però va ser infinitament més dinàmica, innovadora i audaç que el tradicional rotatiu de can Godó, ancorat en formes i retòriques decimonòniques, parapetat en l’excusa de la comercialitat com a pretès sinònim d’objectivitat, per així no haver d’adoptar el català -el suposat mirall feia una rèplica del país en castellà- ni haver d’abraçar l’auge del moviment polític que canviava les coses. Mentre el país es transformava des de la cultura i la política (Modernisme, Noucentisme i avantguardes, moviment obrer, Mancomunitat, republicanisme...), el pretès mirall romania monàrquic i en castellà, aliè als aires de renovació, amb el fre posat. Més que de miralls i projectors podríem començar a parlar de frens i locomotores, no?

Perquè, a veure. Tret del gran Gaziel, ¿quins autors recordem d’aquella Vanguardia? En canvi, la nòmina de periodistes que van donar vida a La Publicitat, La Veu de Catalunya, Mirador i tantes altres capçaleres agosarades és espectacular: D’Ors, Pla, Rovira i Virgili, Sagarra, Soldevila, Brunet, Xammar, Planas, Polo... Per no parlar dels dibuixants o la premsa humorística, naturalment ideologitzada, i no per això menys professional i honesta. Van ser motors del canvi polític i social, sí, però també del periodístic. Van donar els millors professionals, els millors escriptors. I van desaparèixer amb Franco. Només va quedar el mirall trencat.

Premsa mirall? Sisplau, canviem de metàfora d’una vegada: la bona premsa és la que, a la manera espriuana, accepta que l’únic mirall que hi ha és el mirall trencat de la veritat, les peces del qual els periodistes ens passem la vida intentant encaixar amb més o menys fortuna. Així doncs, ara que arriba l’hora crucial del 27-S, a veure quin periodisme es dedica a enganxar peces i quin a esmicolar-les més. A veure quin fa de fre del canvi i quin de locomotora del futur.