Publicitat
Publicitat

El procés i l’imperatiu ‘pactegòric’

Els endimoniats resultats del 27-S ens han situat en un essencial dilema shakespearià: un ser o no ser del procés, un pactar o no pactar que remou moltes essències a banda i banda. Mirem-ho a la manera de l’ètica de Kant. L’imperatiu hipotètic, és a dir, la recerca d’un premi o la fugida d’un càstig, ens portaria al pacte. JxSí i la CUP -i, per tant, el procés i l’independentisme en el seu conjunt- hi sortirien perdent amb un no-pacte, amb unes noves eleccions. El simple fet de no posar-se d’acord seria una derrota sonora i, per tant, una victòria del no. Per evitar el pas enrere no hi ha més remei que el pacte.

Però un acord només a partir d’aquesta premissa sempre serà, filosòficament, kantianament, un acord feble, fruit de la necessitat més que de la voluntat. L’altre imperatiu kantià, el categòric, es basa en la idea d’obrar segons una màxima que puguis convertir en llei universal, d’actuar tal com creus que ho hauria de fer tothom. En el cas que ens ocupa, de nou no hi ha dubte: uns i altres s’insten a cedir convençuts del bé superior que suposa. Uns i altres saben que el tothom afectat (els dos milions de votants de JxSí i la CUP) vol majoritàriament l’entesa. La llei universal del procés és sumar respectant les diferències, però sumar. Aquest és el nostre imperatiu categòric.

La realitat, sobretot la política, és una barreja imperfecta. La realitat del procés és la suma dels dos imperatius: la por al càstig i l’ideal de la unitat en la pluralitat, una mescla de pragmatisme i voluntarisme. A aquesta mixtura, a la qual els negociadors es veuen abocats, la podríem batejar com a imperatiu pactegòric. Per evitar el ridícul d’un gest d’impotència i per no decebre la il·lusió i el compromís de la seva gent, no tenen més remei que trobar la fórmula màgica per fer realitat aquest poderós imperatiu pactegòric. I per molt difícil que sembli, la trobaran, no ho dubteu.

Ara mateix tot apunta en la direcció contrària. Estem en el moment més crític de la negociació. Si deixem per un moment de banda l’ètica kantiana, en pura lògica factual hauríem de concloure que anem de cap al trencament. El temps corre implacable, l’Estat fa servir tota la seva artilleria, la corrupció no dóna treva a CDC i, per tant, carrega de raons la CUP, les eleccions del 20-D afegeixen pressió als partits... La negociació no va bé. Tot i el prudent pacte de silenci amb què es desenvolupa, tot i l’acord per a una declaració de desconnexió en l’inici de legislatura, és vox populi que està costant molt acostar posicions i que el cul-de-sac amb el qui pesa com una llosa.

Per seguir-ho mirant amb filosofia, com diu David Fernàndez estem davant d’una aporia, una contradicció o paradoxa irresoluble: JxSí no pot renunciar a Mas com a president i la CUP no pot investir-lo perquè s’ha compromès reiteradament a no fer-ho. En aparença, doncs, no hi ha sortida, tots els factors empenyen a la ruptura. I tanmateix és segur que s’imposarà l’imperatiu pactegòric, que és molt més potent que qualsevol lògica partidista. És l’imperatiu de la política en majúscules, aquella que aspira a fer possible l’impossible. Els partits i els seus negociadors decidiran el que la gent vol. No tenen més remei. Un cop més ens sorprendran amb una solució heterodoxa que descol·locarà propis i estranys. I que funcionarà.

Aquesta és la bona notícia. La mala notícia és que, un cop això hagi passat, començarà una etapa encara més difícil, més dura, amb un Estat encara més en contra, amb una Generalitat més ofegada financerament i amb la necessitat imperiosa que el nou govern, a més d’haver de fer passes arriscades per engegar l’estat propi, governi per a tots, especialment per als més febles i vigilant molt de no menystenir els contraris a la independència.