La sorpresa d'haver passat tants anys junts
No hi ha res com un bon veí, un bon amic, un company de feina o un rival que t'estimulin, que t'obliguin a apujar el llistó de la pròpia exigència. Històricament, aquest no ha estat el cas dels catalans. El nostre veí-amic-rival-company sempre ha estat, com deia Unamuno, capaç de vèncer-nos, però no de convèncer-nos. La seva tendència natural ha consistit a relacionar-se amb nosaltres per la força, tirant-nos al damunt bé siguin els tancs bé les lleis. Poques vegades s'ha esforçat amb les idees, els arguments o la pura i simple seducció. El més educat i estimulant que hem sentit aquesta setmana ha estat el ministre Gallardón, que amb les seves bones maneres ens ha dit: si marxeu, Espanya desapareixerà tal com l'hem conegut. Bé, potser és que tal com l'hem conegut més aviat no ens convenç.
En tot cas, amb companys de viatge com aquests, no ve de gust seguir fent el mateix camí. Potser només gesticulen i parlen amb paraules grosses perquè no en troben de petites i matisades, d'enginyoses o sorprenents. Sigui com sigui, el resultat és que l'absència d'un replicant d'alçada t'obliga a jugar contra tu mateix. La distància és massa gran, el diàleg és de sords. El convenciment dels uns -un nosaltres que no deu ser tan monolític com creiem, però deunidó- és directament proporcional a l'ofensa dels altres -un ells que tampoc deu ser d'una sola peça, però deunidó-. I enmig no hi ha res, hi ha tan sols un interrogant descomunal... i la sorpresa d'haver passat tants anys junts.
