12/11/2011

El triomf de la trivialitat

1 min

Deia un jerarca nazi penedit, quan li van demanar el secret de l'èxit de Hitler, que la cosa era molt senzilla: el nazisme es basava en la trivialitat elevada a la màxima potència. I les trivialitats, ja se sap, són absolutament mal·leables, de manera que cadascú se les pot adaptar a les pròpies idees... o a la manca d'idees pròpies.

¿Com és que Berlusconi, ara caigut en desgràcia en perdre la confiança dels mercats -no dels electors-, ha gaudit dels favors dels italians durant tants anys? Doncs pel mateix. La trivialitat del seu pensament és notòria i abassegadora, i això a tothom li ha anat bé en un país on cadascú mira per si mateix i menysprea la cosa pública.

La campanya electoral està fent servir aquest comodí. Combina les dues característiques bàsiques de la trivialitat: el simplisme, els missatges fàcils, de vegades fregant la vulgaritat; i la poca elevació moral, és a dir, el tot s'hi val. L'anunci que vincula retallades i mort fet pel PSC n'és l'exponent més clar.

La trivialitat és invasora. És un monstre d'aparença frívola que ha crescut amb la comunicació de masses. El polític en campanya és trivial quan llança paraules gruixudes que amaguen la buidor, quan diu mitges veritats que són mitges mentides, quan fa promeses que sap que no complirà o quan demonitza el rival amb qui després pactarà. Uns polítics transcendents serien poc digeribles, però hauríem de poder trobar el terme mitjà.

stats